La Selva fou un dels quatre ardiaconats del bisbat de Girona, si be posteriorment els seus límits han sofert diferents variacions en funció a divisions posteriors (alcaldies majors, partits judicials, divisions comarcals,..), que han transformat amb major o menor encert les unitats administratives d'origen medieval. Aquesta variació constant de límits fa que la comarca amb un dels noms més arrelats, no es pugui delimitar amb exactitud des d'un punt de vista de l'anàlisi històrica.

Com hem dit abans, la Selva va néixer i va ser durant segles, un àmbit oficial eclesiàstic: un dels quatre ardiaconats del bisbat gironí. L'ardiaconat comprenia, per la costa, des d'Arenys de Mar i fins a Sant Feliu de Guíxols; per la depressió prelitoral anava de Breda a les portes de Girona (Salt i Santa Eugènia), i cap a l'interior arribava a Arbúcies i Santa Coloma.  Per altra banda, el vescomtat de Cabrera comprenia la major part de l'Ardiaconat de la Selva (arenys, Blanes, Hostalric, Sils, Caldes, Llagostera... i també abraçava bona part de la rodalia de Sant Celoni, que pertanyia al bisbat i vegueria de Barcelona. També a l'any 1600, el jesuïta Per Gil, definia lo Maresme com tota la costa entre Barcelona i Sant Feliu, però el Maritimum era el nom de comarca escaient per als pobles del litoral nord de la vegueria de Barcelona (és a dir fins a Caldes d'Estrac). Així l'espai gironí situat al sud de la Tordera compartia la denominació selvatana amb dos conceptes més, inicialment no oposats, l'un vinculat a la realitat jurisdiccional o senyorial, i l'altre (Maresme) emprat en un sentit ample com a sinònim de litoral.

En el terreny polític, la Selva no va tenir cap plasmació legal fins a final del segle XVIII. Inicialment no era més que la part meridional de la vegueria (després corregiment) de Girona. El 1774 la situació comença a canviar, amb la creació a Hostalric d'un ofici d'hipoteques, que era l'antecedent del registre de la propietat. Hostalric era plaça militar estratègicament situada i centre rector dels dominis del vescomte de Cabrera i duc de Medinaceli. A la costa gironina del sud de la Tordera es va formar l'ofici d'hipoteques de Calella, al qual també van demanar ser adscrits els ajuntaments de Blanes, Lloret i Tossa. Així doncs la demarcació d'Hostalric comprenia, com a pobles extrems, Sant Celoni, Caldes de Malavella, Santa Coloma de Farners i Arbúcies. La resta de l'ardiaconat de la Selva romangué dependent de Girona. Un àmbit similar a l'ofici d'hipoteques, però encara més restringit territorialment, fou el del cantó napoleònic d'Hostalric (1810-1814).

Santa Coloma de Farners entrà en joc amb motiu del primer projecte de partits judicials, el 1813. La normativa constitucional exigia la reunió de 25.000 habitants per tal de formar un partit judicial, la qual cosa permetia l'establiment d'un nou districte al sud de Girona. Els tècnics catalans van triar Santa Coloma, en atenció a ser "una villa donde acuden los pueblos comarcanos para sus negocios y necesidades, y reune mucho concurso, principalmente por razón de las ferias y mercados semanales". riteri encertat per la seva situació més central i el fet que tingués el triple nombre d'habitants que Hostalric. Per altra banda la supressió del règim senyorial facilità que la tria entre Hostalric i Santa Coloma es fes sense la mediació del duc de Medinaceli. El primitiu partit judicial de Santa Coloma (Vigent només entre el 1820 i el 1823) fou la demarcació més extensa que mai hagi encapçalat aquesta ciutat. Per l'est abraçava Bescanó, Cassà i Llambilles i, pel sud, Fogars, Tordera i Palafolls. També comprenia poblacions que fins llavors depenien del corregiment de Vic, com ara Viladrau o Sant Hilari Sacalm o el de Barcelona com Breda i Riells i, per aquest motiu, acabarien formant part de la província de Girona. La preferència per Santa Coloma es ratificà el 1828 i va tenir vigència fins a la nova divisió de partits judicials del 1834, que reduí el seu espai, quedant com a punts extrems Anglès, Arbúcies, Hostalric i Caldes. La costa restava per a les alcaldies majors de Blanes i Sant Feliu de Guíxols, deixant Fogars i Tordera per al partit barceloní d'Arenys de Mar, així com Cassà i Campllong per al de Girona. Amer havia volgut restar amb Girona, però no aconseguí el canvi de partit fins al 1853.

Des de la Renaixença fins la segona República es desenvolupà un intens debat sobre com havia de quedar delimitada la comarca de la Selva, posant sobre la taula tota tipus d'arguments que incloïen els històrics, folklòrics, funcionals, mercantils o tradicionals. No va ser fins al 1932 que la comarca de la Selva va ser definida pràcticament coincident a la del partit judicial de Santa Coloma de Farners creat un segle abans. El prescindir de la divisió provincial, la comarca va incorporar Fogars de Tordera, mentre que Espinelves i Viladrau passaven a Osona. Per la banda oriental, Sant Andreu Salou s'uní al Gironès i Amer va ser incorporat novament a la demarcació de Santa Coloma.

Informació extreta de la "Revista de Girona, núm. 215 any 2002", article de Jesús Burgueño

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)