Portal Gironí d'Història i Genealogia

Una passera polèmica sobre l'Onyar

Vist: 2185

L’Onyar, un riu sense ponts antics

Des de sempre l’Onyar, al llarg del seu recorregut capriciós per la Selva, ha interceptat vies de comunicació que es dirigeixen de nord a sud. L’únic mitjà per travessar-lo és un pont sòlid, a prova d’aiguats. Ara, això ens sembla que és una cosa ben normal, però en temps passats la seva construcció suposava moltes dificultats; tant és així, que mai no n’hi va existir cap. L’única manera de traspassar-lo era mitjançant guals i passeres, ben fàcil durant la major part de l’any, però impossible en crescudes en èpoques de pluges. Faig una relació de camins públics antics (també dits rals) que travessaven aquest riu des de la seva capçalera fins a Riudellots de la Selva: justament on es comença a formar, al veïnat de Sant Romà (antigament veïnat d’Ermedans), el camí de Vic; en la línia divisòria dels termes de Salitja i Sant Dalmai, el camí de Girona a Santa Coloma de Farners; ja a l’altura de Vilobí, el camí de Girona a Vilobí; passat aquest poble, el camí de Caldes a Anglès; molt a prop de l’actual Nacional II, el camí ral de Girona a Barcelona; per últim, prop de Riudellots, el camí de Girona a Caldes. Eren sis camins importants sense cap pont. De la conservació de les passeres en tenien cura les universitats (precursores dels ajuntaments actuals), les quals en responsabilitzaven a un particular, normalment habitant en una casa propera. Cal suposar que, a canvi d’aquesta prestació, devia rebre una retribució periòdica. Sota can Patllari va existir una d’aquestes passeres. L’any 1800 va ser causa de l’enfrontament entre l’Hospici i el governador de Girona. Exposaré tot el que va passar.
Can Patllari - VilobíLa passera de sota can Patllari
Abans de la construcció de la actual carretera GI-533 que uneix Girona amb Santa Coloma (es va iniciar l’any 1897 i va acabar entre els anys 1913 i 1914), existia un camí ral amb un traçat ben diferent. Encara és recordat com a la “carretera vella de Santa Coloma”, ja que alguns trams encara són perfectament transitables. Travessava l’Onyar una mica més amunt del pont actual, concretament entre la Casa Nova d’en Valls i can Patllari. Ho feia mitjançant una passera. Des de sempre, s’havia convingut que els propietaris del mas Valls en tinguessin cura de la seva conservació, és a dir, que havia d’estar en bones condicions i quan una riuada se l’enduia se n’havien d’encarregar per posar-n’hi una de nova. A més, sempre havia d’estar al mateix lloc a fi de que el traçat del camí no variés. Això era degut a que fins a l’Onyar feia de línia divisòria dels termes de Sant Dalmai (que depenia de la jurisdicció del castell de Brunyola) i Salitja (lloc reial); després de l’Onyar separava Sant Dalmai i Vilobí. Les terres que eren possessió del mas Valls s’estenien fins passat el riu. Fins al segle XVIII, la casa més propera tirant al riu era el molí d’en Paulí i després no n’hi havia cap altra. Can Patllari va ser construïda l’any 1710, segons la inscripció en la llinda de la porta de l’entrada: Jaume Vinyas 1710. En aquesta mateixa centúria es van segregar la Casa Nova d’en Valls, can Llobet i can Falgueró del mas Valls. Segons va quedar escripturat en la venda que Joan Valls va fer a Isidre Llobet l’any 1783 d’una peça de terra amb casa nova construïda, havien de ser el comprador i el venedor (i els descendents d’ambdós) qui, de comú acord i a partir d’aquest data, havien de tenir cura del manteniment de la passera.
Canvi de lloc de la passera
El 9 de maig de l’any 1800 un agutzil del “señor Cavallero Governador” de Girona es va presentar a un regidor de la universitat de Sant Dalmai i li va comunicar que havia de canviar la passera de lloc i emplaçar-la setanta passes més amunt, dintre del terme d’aquest poble. Era una ordre estricta, que s’havia d’obeir sense dilacions. Evidentment, el regidor va protestar ja que si la passera es construïa en aquest lloc, aleshores hauria de ser Sant Dalmai qui n’hauria d’assumir la seva conservació i això mai no havia estat així. Però l’odre era l’ordre i veient d’on provenia, va manar que es fes. El Real Hospici de Girona, com a senyor jurisdiccional de Sant Dalmai i les altres parròquies i territoris que formaven la baronia de Brunyola, va reaccionar ràpidament i el seu procurador va fer una reclamació al governador a fi de que posés les coses al seu lloc i que la passera tornés a situar-se on sempre havia estat. Faig la transcripció literal d’aquest document. Només accentuo les paraules i hi poso la puntuació a fi de fer-lo més entenedor. Cal dir que aquesta troballa a l’Arxiu Històric de Girona, farà cosa de cinc anys, va ser fortuïta i providencial. Resulta que, quan llegia un capbreu dels masos de Sant Dalmai del segle XVIII, el vaig veure a les últimes planes. És còpia de l’original que ves a saber on és.
No es del término ni de la Jurisdicción del Castillo y Baronia de Bruñola la casa nueva que Isidro LLobet, sastre del lugar de Salitja, ha construido dentro de una pieza de tierra de tenida de cinco vessanas, poco más o menos, que linda por oriente con tierras sitas en término de Vilobí que posee Narciso Roure, labrador del término de Estañol y parte con honor de Salvador Cornellà, trabajador de Vilobí; a mediodía con tierras de dicho Roure, sitas en dicho lugar de Vilobí, parte con dicho Salvador Cornellà y parte con Juan Viñas, trabajador de San Dalmai, a saber, con tierras que posee en dicho lugar de Vilobí; a poniente con camino real que va de Gerona a la villa de Santa Coloma y parte con dicho Salvador Cornellà y a cierzo con el río Oñar y parte con dicho camino real. Porque dicha pieza de tierra es sita en el término de Vilobí, como así consta en la venda perpetua que Juan Valls, labrador de dicho lugar de Salitja, hizo y otorgó de aquella a favor de dicho Isidro Llobet, con escritura ante el Dto Manuel Lagrifa, notario de esta ciudad, a los 8 de marzo de 1783, y también porque por medio del camino real, que es a la parte de poniente de dicha casa, o pieza de tierra se divide dicho término de Vilobí del de San Dalmay
En dicha escritura de venta se lee, entre otros pactos, el siguiente: És pacte: que si dit comprador o los seus faran casa en dita pessa de terra hage de contribouhir ab dit venedor y los seus a fer y mantenir la passera o palanca del riu Onyar per passar la carretera de Gerona y Santa Coloma y demés parts, y posar-la sempre que s’espatlla. Y este mismo pacto presenta, des de luego, una absoluta obligación del vendedor Juan Valls de haver de tener y mantener en dicho río una passera o palanca para pasar al camino real de Gerona y Santa Coloma y otras partes pues que, otramente, no habría puesto el cargo referido al comprador y a los suyos de dicha tierra. Y, en efecto, se confirma dicha obligación porque de inmemorial tiempo ha habido al recto del camino real de Gerona y Santa Coloma que se halla a la parte de poniente de la sobredesignada pieza de tierra una passera o palanca en dicho río Oñar para pasar dicho camino, de la cual ha cuydado siempre la casa de dicho Valls, sito en dicho lugar de Salitja, y los dueños de ella y no otro alguno la han cuydado y mantenido y puesta cuando el río se la ha llevada o quitada de su lugar, y esta obligación procede de haver sido dicha casa de Valls, dueña y señora de los terrenos de una y otra parte de dicha passera que poseen en el día, a saber, los de mediodía de ella, el citado Joseph Llobet, en virtud de la venda arriba expresada, y los de la parte de cierzo, el heredero del difunto don Ignacio de Ferrrer y Roig de esta ciudad, en fuerza de la venda con pacto de retro que a favor de éste hizo y otorgó el susodicho Juan Valls ante el Dto Bonaventura Bou, notario de la presente ciudad a 2 del mes de abril de 1789 de una casa nueva inmediata a la passera [actualment anomenada la Casa Nova d’en Valls], con treinta vessanas de tierra a dicha casa contiguas, sita en dicho lugar de Salitja, de modo que hasta ahora y de inmemorial tiempo el cuydado y mantenimiento ha continuado al solo cargo de los de dicha casa Valls sin haverse jamás pedido a la universidad de San Dalmay pedirse cosa alguna ni contribuido lo más mínimo el cuidado y manutención de dicha passera.
Pero el día 9 del corriente mes de mayo, habiendo comparecido uno de los alguaciles de esta ciudad en el lugar de dicha passera (después de dos días que se hallaba en Salitja) y llamado el regidor de San Dalmay, le mandó de orden del Cavalllero Governador de dicha ciudad que, no sólo hiciese desde luego una passera o palanca nueva en lugar de la otra y la pusiese en parage distante de aquella cosa de unos setenta pasos y en la otra parte del Oñar y así dentro del término de San Dalmay, sí que también le satisfaciese tres dietas que supuso haver empleado para ello. Y si bien se resistió dicho regidor fuertemente, tanto por no haver tenido otro aviso ni orden que aquel como por no haver jamás su pueblo cuydado ni tenido el cargo de la passera no tampoco de antes de hallarse esta puesta en el término de San Dalmay, pero mediante las órdenes terminantes que dixo dicho alguacil llevar de su dicho superior, al solo fin de obedecer, dio inmediatamente las providencias para hacerse la passera y, hecha, se puso en la parage que aquel quiso bajo, emperó, la protesta de no querer aprobar cosa alguna, de reclamar de todo ello y bajo la circunstancia que convino con los regidores de Salitja, que por aquel entonces, estos y dicho regidor de San Dalmay, concurriesen por iguales partes a todos los gastos que se causasen para ello hasta hallarse terminado dicho punto y declarando a favor de la parte que fuese, tuviese la otra restituhirle la parte de gastos que hubiese satisfecho.
La universidad o pueblo de San Dalmay, y siendo su señor y barón como es la Junta del Real Hospicio, espera que enterada de los justos motivos arriba expuestos a cuyos no puede negarse la otra parte de Salitja y otramente se justificarán cuando convenga, se servirá atenderlos y representarlos al dicho Cavallero Governador para que mande poner dicha passera en el lugar mismo en que antes y de tanto tiempo a esta parte se hallaba y librar del cargo de ella a dicho pueblo, con restitución a éste de todo lo que ha tenido que satisfacer por dicho motivo sin justa causa ni sin otra orden ni aviso que el de la providencia dada por dicho alguacil en el citado día nueve del corriente mes de mayo.
Gerona, 31 de mayo de 1800
Carlos Aulet
No he trobat res més sobre aquest afer, però la passera, tard o d’hora, va tornar al seu lloc i els successius hereus de can Valls i de can Llobet es van haver d’avenir en tenir-ne cura del manteniment 100 anys més, almenys fins que el camí ral va deixar de ser-ho quan es va construir la carretera nova. De tota manera, encara va existir, almenys fins a la dècada del 50 del segle passat i era transitat. Això és que el m’ha explicat Josep Saus, propietari i habitant de can Patllari (nascut el 1929). De la passera no recorda haver-n’hi vista cap però si el gual: “Abans, la carretera vella de Santa Coloma passava pel costat mateix de la porta. Vam demanar permís per fer unes quadres per les vaques enganxades a la casa de tal manera que l’afegit tallava el camí i ens van dir que, com que era públic, l’havíem de fer desviar abans d’arribar a la casa i fer-lo passar pel darrere, i així ho vam fer. Ara, però, està tot perdut fins al Molí de Baix. Després de la guerra, els carros i autos hi van passar algun temps ja que l’exèrcit republicà, en la seva retirada, va fer volar la meitat del pont sobre l’Onyar i pel qual passa la carretera nova de Santa Coloma. He sentit dir que casa meva abans se’n deia can Vinyes i s’hi feia d’hostal. A la pedra de sobre la porta ja ho diu; Jaume Vinyas Oliver. És l’última casa de Sant Dalmai; el porxo de la casa, com que està a l’altre costat del camí, és de Vilobí.”
Qui estigui interessat en saber on se situava aquesta passera, cal que s’apropi a la Casa Nova d’en Valls; justament al costat encara s’hi pot veure una mena de corriol que baixa a l’Onyar, és el que queda de l’antic camí ral.

Projecte carretera Santa Coloma a Vilobí d'Onyar

AGRAÏMENTS
L’autor fa palès el seu agraïment a Lluís Ball-llosera, de Vilobí, i Josep Saus, de Sant Dalmai , per la seva valuosa informació.
FONS DOCUMENTAL
Arxiu Històric de Girona (AHG):
Fons Hospici, signatura 330.
Fons Diputació de Girona. Sèrie camins, carreteres i ferrocarrils (1847-1979), signatura 2529 047.

©Article i treball realitzat per Ricard Teixidor i Palau (Any 2012)

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)