Terminologia

Sentència arbitral de Guadalupe

Vist: 128
Sentència arbitral de Guadalupe. Foto: Arxiu Corona d'Aragó
Sentència arbitral de Guadalupe. Foto: Arxiu Corona d'Aragó

Es coneixa com la sentència arbitral de Guadalupe el conjunt de disposicions estipulades per Ferran II de Catalunya-Aragó des del monestir de Santa Maria de Guadalupe, a Extremadura, el 21 d'abril de 1486, fent ús de la potestat reial i basant-se en l'acatament del seu arbitratge. Així es posava fi al conflicate del camp català del segle XV conegut com a guerres remences. La sentència, originàriament en castellà, fou estampada en català el 1495 i incorporada en les compilacions de les Constitucions i Pragmàtiques de 1588-1589 i 1704.

Aquesta sentència, que enllaçava amb els projectes de consòrdia de la Diputació del General (1462) i del mateix Ferran II (1485), tenia caràcter general, obligatori i permanent i el rei se'n reservava la interpretació.

La sentència reglamentava les relacions jurídiques i socials del camp i restaurava el principi d'autoritat castigant els pagesos contumaços i responsables de la Segona Guerra remença. Establia la redempció dels sis mals usos i extingia una sèrie d'abusos consuetudinaris i de treball personals en terres del senyor i també una infinitat de drets de difícil identificació, encara que estiguéssin capbrevats, mentre els pagesos poguessin demostrar que havien estat introduïts il·legalment. La redempció dels mals usos al senyor era convinguda amb 60 sous barcelonesos per cada capmàs, 10 per cada mal ús d'una vegada, o tres sous anuals en concepte de cens (redimible al 5 per cent) que s'hauria de pagar fins que els mals usos no fossin redimits. Un cop garantida la llibertat del remença, aquest adquiria ple dret de vendre, comprar, alienar i permutar els béns mobles del seu mas a excepció del cup major i les terres mentre aquestes les tingués sense cap clàusula de prohibició. La majoria dels pagesos restaren doncs en les seves possessions com a emfiteutes.Tanmateix quedaven confirmades tant les jurisdiccions del baró com les obligacions d'homenatge i els diversos drets derivats del domini directe i la senyoria eminent. Els pagesos disposaven de cinc anys per ratificar capbreus per l'autoritat pública.

La sentència es comprometia, en relació a la propietat eclesiàstica, a suplicar la confirmació pontifícia i facultava els pagesos no remences per acollir-s'hi. Les disposicions de pacificació estipulaven la restitució dels castells i fortaleses als senyors, la llibertat de remences detinguts, el sobreseïment de les causes contra pagesos, el pagament de 6.000 lliures en concepte d'indemnització als senyors pels estralls de la Segona Guerra remença i la comdemna a mort, esquarterament i confiscació de béns dels capitostos radicals remences -més de 60-; als altres els era commutada la pena per una multa de 50.000 lliures a pagar en 10 anys a canvi de ser eximits dels deutes remences envers la corona. S'establia una treva de 100 anys i un dia i la negativa d'audiència reial a qualsevol reclamació en relació a les lluites passades. Perquè els pagesos poguessin complir les indemnitzacions i la multa es va constituir el Gran Sindicat Remença (1488-1508), que va tutelar l'aplicació de la sentència.

El 9 de gener de 1488 una clàusula addicional disposava talls de rescat pels masos rònecs; d'aquesta manera, en quedaven molts incorporats al domini útil dels pagesos que els havien aglevat.

La sentència fou una eina de recomposició del sistema feudal i de reforçament dels pagesos grassos de mas1.

1 Diccionari d'Història de Catalunya. Ed. 62. Text de Eva Serra i Puig

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)