Sant Esteve de Caulès

Vist: 2015
Sant Esteve de Caulès. Foto: J.Bohigas (2004)
Sant Esteve de Caulès. Foto: J.Bohigas (2004)

L'indret de Sant Esteve de Caulès o també anomenat Caulès Vell, es troba situat a la parròquia de Santa Seclina, dintre el terme municipal de Caldes de Malavella i l'antiga baronia de Llagostera, en els primers contraforts de de la serra de l'Ardenya - Cadiretes, a uns 247 metres sobre el nivell del mar, en un petit turó que domina la petita vall de la riera de can Noguera, anteriorment anomenada Riu Clar1, a prop del vell camí de ferradura que anava de Caldes a Tossa per Santa Seclina.

De les restes d'un mur i un paviment de morter situats a cinquanta centímetres de la paret sud de l'església, es pot deduir que el primer assentament correspondria a l'antiguitat tardana, possiblement baix-imperial i es tractaria d'una torre romana (Turris) de vigilància. Sobre les seves restes es va edificar l'assentament medieval posterior que ara és visible. En les excavacions del Dr. Manuel Rius als inicis dels anys 70 del segle XX, es va localitzar un seguit de material, principalment ceràmica feta a mà, molt grollera, que podria ser del període visigòtic, quin fet, de confirmar-se en futures excavacions, lligaria el poblat medieval amb l'assentament tardo-antic1.

L'església és una construcció formada per una nau rectangular, d'uns 6,80 m per uns 4,60 m a la qual s'entra per una porta que hi ha a migdia. Compta amb un absis quadrangular a llevant, d'uns 3,20 m per uns 3,23 m. Aquest darrer es troba lleugerament descentrat cap al nord i està unit a la nau mitjançant un arc triomfal de mig punt, d'uns 1,85 m d'amplada. És difícil de precisar la data de la seva construcció, ja que és un tipus de construcció que va des de l'antiguitat tardana fins l'any 1000 aproximadament. El que és cert és que ja devia existir l'any 919 dC, quan es menciona per primer cop Caulés, en la venda per part d'Emo, de la meitat de la vall de Llagostera a la comtessa Garsenda2.1. Vint anys després, el 18 de gener del 939, en un intercanvi d’alous que feren la comtessa Riquilda, esposa del comte Sunyer de Barcelona, i el bisbe Guiu, de Girona, hom esmenta per primera vegada l’església de Sant Esteve3.

Cementiri de Sant Esteve de CaulèsAl migdia del temple, en un radi d'uns set o vuit metres, es troba un cementiri amb tres tipus de tombes: les de fossa simple, aproximadament del segle X dC; les de caixes de lloses o cistes trapezoidals/antropomorfes, de la segona meitat del segle X dC i la primera del segle XI dC; i les de cista no antropomorfes, del segle XII dC. Segurament a tramuntana del temple existia una extensió del cementiri, per l'existència de diverses tombes posades de manifest uns anys després amb l'ampliació del camí d'accés al jaciment1.

Entre els segles XII i XIII, aproximadament, es construïren un seguit de quatre habitatges a migdia de l'església. Estaven rodejats per una muralla simple, on només destacava una torre rectangular a l'extrem sud. Just al nord del vestíbul, entre la muralla i l'anomenada pedra beneteira, un gran bloc granític on hi ha una cassoleta, hi havia la porta d'accés al poblat1.

Pedra granítica de la porta de Caulès.L'abandonament del poblat es produí al segle XIV, segons es dedueix de tres documents del 1377: El primer, en que després que li valoressin les rendes de la seva parròquia, el rector de Caulès, Ramon Peisoler, és autoritzat a anar a viure a Lloret de Mar per la pobresa que sofreix; el segon és un altre document corresponent a l'exposició que fa Simó de Cabanyes, feligrès, als preveres de Llagostera que és l'únic parroquià que resta d'una parròquia que abans tenia vint-i-dos focs; i per últim un altre document del 1370 on es comenta que els parroquians de la població estan en la pobresa. Finalment el 1448, el bisbe de Girona Bernat de Pau, uneix la parròquia de Caulès amb la de Vidreres1.

1 Sant Esteve de Caulès. Vida i mort d'un poblat medieval al massís de l'Ardenya-Cadiretes. Per Pau Turon i Izquierdo. Quaderns de la Selva, núm. 25 (2013), pag. 251-264.
2 Els diplomes carolingis a Catalunya. De Ramon d'Abadal. IEC, 1926-1952. Pàg. 367
3 Enciclopèdia Catalana.

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)