La casa de la Pabordia és coneguda amb aquest nom perquè es creia que a final del segle XIV va passar a ser a residència d'algun paborde de la catedral, però investigacions més recents han demostrat que el canvi i ennobliment es va produir després del 1492. Originalment estava destinada a banys i encara avui, a l'ala nord, es poden veure conduccions d'aigua i evaporadors. A l'est, al límit del call, encara hi ha una torre, mentre que al pati pròxim a la porta principal es pot descobrir una galeria coberta, feta amb dues columnes de fust cilíndric i capitells simples que imiten l'ordre corinti, i a l'esquerra hi ha una escala de pedra picada que condueix al pati superior i al primer pis, i al racó d'entre l'escala i la paret frontal hi ha una cisterna dotada d'un brocal de pedra.

Jaume Marquès escriu que si en algun temps en aquell indret va funcionar una institució com l'esmentada havia de ser la pabordia de l'Almoina del Pa de la Seu. Marquès puntualitza que el solar de l'edifici havia estat propietat de la Sagristia Major de la catedral i que aquest es va reservar un cens anual per alguns particulars. El juny del 1176, per exemple, cobria cens el jueu Vidal i, a més, hi tenien casa Berenguer Torron, que pagava un capó anualment als senyors, que eren Berenguer de Flaçà i la seva esposa Genciana. El 1892, Enric-Claudi Girbal va publicar que el 31 d'agost del 1245 el paborde de l'Almoina del Pa de la Seu, Pere de Pedrinyà, va vendre un solar a un grup d'onze jueus, que pel que sembla el va mantenir en possessió dels seus descendents fins que després de l'expulsió del 1492 el solar va tornar a domini del senyoriu de la Sagristia de la catedral, tal com demostren els documents referents a un hort d'Antoni Ferrant, el 8 de març de 1493.

El 1530, moment en què es va modificar l'escala de la catedral i es van obrir altres carrers que unien la Seu amb el call, es va construir la façana d'estil renaixentista. Durament castigada durant la guerra de Successió, la casa va passar per les famílies Vivet i Còdol, fins que el maig de 1890 va ser venuda a la família Font. A principi dels anys 70 del segle passat, el seu propietari, Pere Llosas, va començar una altra restauració i rehabilitació d'aquest edifici singular.

Informació extreta de "Edificis de Girona. El Punt" - Article de Carme Vinyoles

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)