El monestir de Santa Maria de Cervià es va fundar per iniciativa dels esposos Silvi Llobet i Adelaida, senyors del castell de Cervià, que el dotaren de terres i rendes (veure testament de Silvi Llobet a l'any 1059). En el document fundacional de l'any 1053, s'exposa el projecte de construcció d'una església en el pla de Cervià, on encara avui es conserva a pocs metres del que fou el castell. Es desconeix si les contruccions partiren del no res, en tot cas els fundadors expressen la necessitat d'aixecar un temple consagrat a la Mare de Déu, a l'arcàngel Sant Miquel i als apòstols Pere i Pau (coecipimus aedificare ecclesiam in honorem gloriosae Dei genitricis perpetuae Virginies Marie et Sancti Michelis archangeli et beatorum Petri et Pauli apostolorum consecrata).
A l'any 1055 el convent quedà subjecte al monestir piamontès de Sant Miquel de la Clusa, del qual no es deslligà fins al segle XVI, quan el priorat de Cervià passà a vincular-se a Santa Maria de Ridaura. Més endavant, ja al segle XVIII s'uní a Sant Pau del Camp de Barcelona, fins el 1835, quan passà a mans particulars.
El complex monàstic conserva bona part de les seves estructures, que han sofert notables transformacions i un llarg procés d'abandó, fins l'any 1988 en que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va rehabilitar el clos monacal per adaptar-lo com a centre cívic.
La organització del conjunt monàstic segueix l'esquema tradicional dels monestirs medievals catalans, centrant totes les seves dependències entorn del pati del claustre, on es fan molt evidents els diferents processos constructius del cenobi.
L'església està situada al cantó nord del conjunt i respon a la tipologia de la planta basilical de tres naus, capçades a llevant per un transsepte del mateix ample que la nau central. A llevant del transsepte se situa la capçalera formada per tres absis semicirculars, amb el central de majors dimensions.
La nau central és coberta per volta de canó, reforçada per un únic arc toral, molt més alta que les naus laterals, que li dóna una singularitat dins el conjunt de l'arquitectura medieval del país.
La porta principal se situa a la façana de ponent, amb la tipologia característica dels portals de la regió empordanesa-garrotxina del segle XII.
Sobre la façana oest de la nau central es dreça un campanar d'espadanya de dos ulls, molt senzill, que ha patit nombroses reformes al llarg de la seva història.
A l'interior de l'església es conserven restes de pintures romàniques, segurament de finals del segle XII o inicis del XIII. A partir dels fragments conservats es pot reconstruir la iconografia: en un dels costats apareixen els quatre evangelistes, amb els animals que els simbolitzen, i una màndorla central amb una figura esborradissa que tot fa pensar que es tracta de la verge; a l'altra banda, hi ha representada una crucifixió.
Amb independència de la seva senzillesa ornamental, el claustre del monestir participa ja dels sistemes proporcionals característics del segle XII avançat, moment en que caldria situar la seva construcció, malgrat que no es pugui descartar una datació anterior. De les quatre galeries , només la nord i un tram de la de ponent tenen el porxo datable en època romànica, mentre que la resta de porxos, formats per grans arcades de mig punt, corresponen a una fase constructiva posterior que es podria situar en època baix-medieval.
Veure més informació en el treball de Lluís To i Ignasi Bellver "Les fundacions de Santa Maria de Cervià i Santa Maria de Vilabertran en el context de la societat feudal (1053-1069)"
Informació extreta de:
"El monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia: una anàlisi local del canvi feudal", de Lluís To Figueras
"Catalunya Romànica, Vol. V"
© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)-