Uns elements essencials en la vida dels pagesos.
Al llarg de molts segles, els molins fariners han estat uns elements essencials en la vida del pagesos de Sant Dalmai i Salitja ja que la farina necessària per a la fabricació del pa ha de sortir de moldre el gra de blat o d’ordi. Tots els que estan documentats eren hidràulics, és a dir, estaven moguts per la força motriu de l’aigua; per tant, estaven instal·lats al costat dels cursos d’aigua; a Sant Dalmai, a l’Onyar i a Salitja, al Riudevilla. Formaven part de la propietat d'un mas proper.
Explicarem, de forma simple, com era un molí fariner. L’aigua és portada pel rec monar que la capta del curs del riu per mitjà de la resclosa i queda acumulada en una bassa adossada a l’edifici del molí. L’estellador és una comporta que regula el pas de l’aigua pel rec. L’aigua de la bassa descendeix amb pressió, a través d’una canal, cap a la planta baixa del molí, anomenada carcabà, on fa girar la roda hidràulica, anomenada rodet, que hi ha just a sota. L’eix de la roda transmet el moviment, a través de l’arbre, cap al pis superior on es troben instal·lades les moles i tot l’equipament necessari per a la mòlta del gra. L’aigua surt per sota de la volta del carcabà i torna al riu mitjançant el canal de desguàs o bramador (cif. fig. ). Els molins medievals més antics no disposaven de bassa; l'aigua de la resclosa era conduïda al molí per un rec, una vegada allí es precipitava per una canal construïda amb un tronc buidat, o amb tres posts de fusta, amb una inclinació de 45º, i xocava contra el rodet1. El molí, a més de fer el servei del mas, atenia la molta de gra dels masos del voltant. El transport del gra cap el molí es feia en sacs, a bast amb matxos o amb mules proveïts d'albardes; la utilització de carros o carretes és força recent, ja que la majoria de camins antics eren de bast. Una part de l’aigua del rec que baixava des de la resclosa podia ser utilitzada per regar els camps per on passava.
Instal·lació d’un molí fariner.
La instal·lació d’un molí fariner no era pas una qüestió senzilla, ja que estava restada al compliment d’un seguit d’aspectes jurídics i tècnics que calia tenir en compte abans de la seva construcció.
 |
El recorregut del gra i de la farina, representat per punts, comença a la tremuja (1) d’on passa al canalot (2) que acondueix el gra fins a l’ull de la mola, on cau entremig de la mola volandera (3) i de la mola sotana (4). Un cop el gra és molt, surt pel farinal (5) i cau a la farinera (6). El recorregut de l’aigua es representa per sagetes negres. L’aigua de la bassa surt a pressió per la canal (9) i cau damunt del rodet (8) fent que volti, després s’escola pel sòl del carcabà fins a l’exterior. Les peces ratllades: el rodet (8), l’arbre (7) i la mola molandera (3) són les úniques que volten en el molí fariner. |
| Figura 1. Esquema del funcionament del molí fariner | |
Primerament, s’havia d’assegurar que l’aigua no faltés a fi que pogués funcionar amb certa regularitat. D’altra banda, atès que la titularitat eminent de les aigües corrents corresponia al senyor jurisdiccional del terme per on discorrien (en el nostre cas, l’Almoina, senyor del castell de Brunyola), calia un establiment d’aigües. En segon lloc, feia falta la seva autorització per edificar sobre les seves terres (jus aedificandi). Encara hi havia un tercer aspecte; si el futur propietari del molí no posseïa el terreny en franc alou, el senyor directe l’hi havia d’establir, el qual després li cedia el domini útil a canvi de la prestació d’un cens anual2.
Els molins de Sant Dalmai.
En tenim documentació de tres, tots situats al curs de l’Onyar: el molí del mas Turon, el molí de Dalt o d’en Crehuet i el molí de Baix o d’en Paulí. El primer ja havia desaparegut el segon tercer terç del segle XVII. Dels altres dos encara en queden les rescloses, trams dels recs monars, les bassses i els casals que ara són habitatges.
El molí del mas Turon.
Situació i estat de conservació. Desaparegut. Amb tota probabilitat, se situava a la riba dreta de l’Onyar, a l’altura de can Turon Gros.
Dades històriques. No en sabem la data de l’establiment. La notícia històrica més antiga sobre la seva existència és el 4 de març de 1334; Guillem Turon, senyor útil i propietari del mas homònim de Sant Dalmai declara a la sagristia segona de la seu de Girona, senyor directe, que té un molí fariner situat a l’Onyar, amb casal, rec monar i bassa. La peça de terra on està el casal és el quintà que forma part del capmàs. Fa un cens anual de divuit diners3. Tenim més dades en dues capbrevacions datades dos anys més tard. La primera és d’Elisendis Turon i el seu fill Guillem, no de la parròquia de Sant Dalmai, encara que el nom del mas sigui el mateix, sinó de la de Brunyola (són masos veïns). Confessen tenir el seu capmàs per a l’Almoina i, entre les coses declarades, hi consten dos sous barcelonesos que cobren anualment, per Sant Pere i Sant Feliu, del posseïdor del mas Turon de Sant Dalmai, pel trànsit de l’aigua del rec del molí4. Podem deduir que la resclosa que desviava l’aigua al rec del molí podria estar situada poc més amunt de l’encara existent i coneguda amb el nom de resclosa d’en Borra, o potser aquesta mateixa. El rec baixava per la banda dreta de l’Onyar fins al molí que el podem situar a l’altura de la casa del mas, distant uns 150 metres a ponent. La segona capbrevació on el molí també surt documentat és del 8 de juny del mateix any. Pere Turon, senyor útil i propietari del mas homònim, de la parròquia de Sant Dalmai, confessa que ha de pagar l’Almoina dos sous i quatre diners anualment per Nadal, pel trànsit de l’aigua pel rec que passa per uns honors que té a domini directe d’aquella, que substitueixen un quartó de cera que s’acostumava a fer abans; també ha de fer la prestació de quatre ous per Pàsqua5. L’any 1530 el molí encara existeix i està en funcionament ja que en una capbrevació, Francesc Turon declara pagar a l’Almoina els mateixos censos de l’any 1336 pel trànsit de l’aigua6. L’any 1666, Miquel Turon capbreva el seu mas a la sagristia segona i, entre altres coses, declara que al quintà hi havia el molí, ara derruït, però encara ha de pagar divuit sous de cens per Nadal7.
El molí de Dalt o d’en Creuet.
Situació i estat de conservació. Està situat a la riba esquerra de l’Onyar, a 170 metres més avall del pont per on passa la carretera de Brunyola. Abans de travessar el riu, veiem la bassa adossada a la casa de la qual només en sobresurt el teulat. Abans era conegut com el molí d’en Crehuet, i, amb anterioritat degué anomenar-se el molí d’en Gibert i, molt abans, el molí d’en Tornavells, el molí d’en Planes i el molí d’en Capella, atenent els diferents propietaris que ha tingut al llarg de la història. Antigament captava l’aigua de la resclosa d’en Borra, de la bassa de can Turon i d’una resclosa situada a la riera de can Puig. Actualment només ho fa d’aquesta última.
Figura 2. La resclosa d'en Borra
El recorregut total del rec és d’uns 1300 metres, aproximadament. La reclosa d’en Borra està situada dins del terme municipal de Brunyola i la presa fa de partió de termes. El rec baixa paral·lel a l’Onyar a una distància mitjana d’uns 50 metres, fins passada la bassa de can Turon, de la qual en baixava una canal que s’hi ajuntava.
Figura 3. Recorregut del rec del molí de Dalt. Mapa de l’ICGC adaptat per l’autor.
En cas de sequera servia de reserva perquè pel rec hi baixés aigua. Malgrat la manca de manteniment, tot aquest tram es conserva en força bon estat. En aquest punt, l’Onyar, que seguia en direcció est, tomba en direcció sud-est i el rec es va distanciant del riu. A partir d’aquí, l’estat de conservació ja no és tan bo, alguns trams estan força colgats de terra per les esllavissades i coberts de vegetació. Baixa vora un camp fins a arribar a la riera de can Puig8. Al llarg dels últims 50 metres el rec ha desaparegut. Desembocava en una petita resclosa, encara existent, que retenia l’aigua tant del rec com la del curs fluvial. En surt un nou rec, actualment molt ben conservat, que encara abasteix la bassa del molí. Això només és possible quan plou suficient perquè a la riera hi corri l’aigua. El rec travessa una camp i, després de passar per sota del camí del mas Romeu9 a través d’un pont, segueix al mig del bosc. Passa dessota la carretera de Brunyola mitjançant un altre pont i arriba a la bassa (cif. figura 3). L’edifici està format per dos cossos annexos, el casal del molí i l’habitatge. Modernament ha estat reformat i tot és un habitatge. En les llindes de cada una de les finestres hi ha gravades, respectivament, les dates de 1701 i 1707, que indiquen quan a l’edifici s’hi varen fer obres de reforma d’un altre d’anterior. Hi ha dues edificacions exemptes. La més antiga havia estat una pallissa i la cort de bestiar, segons ens ha explicat la propietària actual. En cada una de les tres finestres hi ha, respectivament, aquestes inscripcions: JAUME BLANC 1639, JOAN GIBERT 1749 i AT VANDRA QUI NO LI COSTA DE GONYAR 1749 (et vendrà qui no li costa de guanyar). Jaume Blanc, tal vegada, podria haver estat el moliner quan, en aquesta data, el molí pertanyia al mas Planes; quant a Joan Gibert, també d’ofici moliner, era el gendre de Maria Soler, propietària del molí.
Dades històriques. La primera cita documental l’hem trobada en una escriptura de compravenda datada el 1577. Esteve Capella, parator et agricola (paraire i pagès)10, segrega del quintà del seu mas un tros de terreny de dotze vessanes d’extensió situat a la banda esquerra de l’Onyar i el ven a Gaspar Barceló, àlies Planas, marit de Margarida Planas, senyora útil i propietària del mas del mateix nom. El preu és de cent dues lliures barceloneses. A l’escriptura consta que el terreny és boscós i s’anomena el bosc del molí i, a més, s’especifica que dins de les dotze vessanes s’inclou una casal derruït d’un molí11. Això ens fa pensar que podria haver estat construït feia molt de temps. Dalmau Capella, pare o avi del venedor, no en diu res en una capbrevació de l’any 1530, en la qual declara que el quintà del mas s’estén, a la banda de ponent, fins a l’Onyar12. Tot i així, podria existir, i potser també ja derruït. I encara pensem que l’any 1336 ja hi era i en funcionament quan Berenguer Capella fa capbrevació del seu mas a l’Almoina, del qual tampoc no en diu res13. A partir de 1577 ja en tenim més notícies. L’any 1667, Dalmau Planas capbreva a l’Almoina que, entre les possessions del seu mas, hi ha un terreny, part bosc i part cultiu, anomenat el molí del bosc, on abans hi havia hagut un molí. Per tant, s’entén que ja no hi és14. Set anys més tard, ja està construït de nou i amb la casa adjacent destinada a l’habitatge del moliner; així consta en l’escriptura de compravenda ja que la seva vídua Maria i llur fill Josep el venen, a carta de gràcia, a Jaume Tornavells, senyor útil i propietari del mas homònim de la mateixa parròquia. A l’escriptura de compravenda diu exactament “totam illam domum unacum quodam molendino farineiro parato cum omnibus ormanentis necessaris” [tota la casa juntament amb el molí fariner construït, amb tots els aparells necessaris per poder moldre]15. A la venda s’inclou un camp de tres vessanes; tot plegat pel preu de mil cinquanta lliures barceloneses. La venda esdevé perpètua l’any 1669 quan un altre Jaume, el fill del comprador, ja difunt, i la seva mare compren el dret de lluir i quitar a Josep Planas. L’any 1692 el molí passa a un nou propietari. Jaume Tornavells no pot fer obres al molí per manca de diners i, per poder pagar les pensions d’uns quants censals, es veu en la necessitat de vendre’l. El comprador és Francesc Soler, habitant a la parròquia de Vilobí d’Onyar, i en paga dues mil trenta-una lliures barceloneses. El text de l’escriptura de compravenda està redactat en llatí, com és habitual en aquesta època, però hi ha una sèrie de pactes annexos escrits en català. En primer lloc, el rec del molí que passa per un camp de regadiu del venedor, podrà ser mudat sempre que el comprador ho vulgui sense haver pagar res; a canvi el venedor podrà regar el camp sempre que ho desitgi; igualment, si el comprador vol construir una nova resclosa, més avall i en terrers del venedor, també ho podrà fer sense pagar res. Per últim, queda pactat que Jaume Tornavells i els seus descendents podran moldre de franc i perpètuament al molí venut el blat i altres grans que siguin necessaris per a la casa i família “y tambe de la casa den Planas de Sant Dalmay y la de casa den Borra del castell de Brunyola y dels llurs successors las quals de ditas casa den Planas y den Borra estave obligat dit venedor a moldrer aiximateix de franch”16. En una capbrevació de l’any 1761 Anna Maria Soler i Moner, néta de Francesc Soler, i vídua de Gabriel Moner, moliner, i la seva filla Maria, esposa de Joan Gibert, atorguen capbrevació al paborde de l’Almoina. Confessen tenir per a l’Almoina el molí fariner juntament amb la bassa i una peça de terra, que tot plegat suma quatre vessanes d’extensió. També confessen que estan obligats a prestar “els censos generals del mas Capella per haver estat antigament en dita terra [bosc del molí] de pertinencias deaquell”17. L’any 1780, el molí encara pertany a aquesta família. Ho sabem per una escriptura en la qual Maria Gibert i Soler, vídua de Joan Gibert, concedeix llicència al propietari del molí de Baix pel pas del rec monar, Amb el pas del temps passaria a anomenar-se el molí d’en Gibert. No sabem fins quan aquesta família o els seus descendents en van ser els propietaris ni tampoc fins quan hi van fer residència, però no va ser més enllà de 1861, ja que en aquesta data el tenim documentat amb el nom de molí d’en Crehuet (probablement el nom del propietari). Així consta al Registre de Cèdules de veïns del municipi de Brunyola (el poble de Sant Dalmai encara en forma part)18. També hi apareix Joan Aguilar com a habitant, cap de família i d’ofici moliner. El molí va estar en actiu fins a la Guerra Civil. Segons l’amirallament de l’any 1944, Francesca Fàbregas i Dachs consta com a propietària del molí de Dalt19. Per herència, passa a ser propietat d’Ignasi de Bolós i Almar, domiciliat a Santa Coloma. En aquesta època hi ha un masover, Ferran Masferrer i Ventura. L’últim dia del mes de gener d’enguany vam tenir l’ocasió de mantenir una conversa llarga i distesa amb la seva néta, Joaquima Masferrer i Carreras, propietària actual, que ens va ensenyar la casa: “El meu avi Ferran va néixer a Sant Martí Sapresa, va anar a viure a Sant Pere de Riu (el Maresme) i després va entrar de masover al molí de Dalt. Va ser molt emprenedor. Va refer el rec del molí des de la resclosa d’en Borra, per tal que arribés la bassa i així poder regar els camps. Va comprar la propietat l’any 1962. El seu fill (el meu pare), Josep Masferrer i Castanyer, va continuar amb la feina de pagès i, a més, feia de cisteller. El molí ja feia temps que havia deixat de moldre, però va substituir les moles per una petita turbina que accionava una dinamo. D’aquesta manera, la força motriu de l’aigua es va aprofitar per a la producció d’electricitat per al propi consum de la casa”. Hem vist l’estança de la part baixa on abans hi havia el mecanisme del molí. Ara és un magatzem i la sala de la caldera de calefacció. Encara hi ha la dinamo, ara en desús. Ens continua explicant: “a la riuada de la setmana passada (20, 21, 22 i 23 de gener), l’Onyar va pujar i l’aigua va arribar a tocar la paret de l’edifici que havia estat la cort de bestiar i la pallissa. Per sort, no va passar d’aquí. Recordo una vegada, però, que va inundar la planta baixa de la casa i l’aigua m’arribava als genolls. Quan plovia molt i el nivell del riu començava a pujar ja patíem, i el pare ja es preparava per treure les vaques i portar-les a lloc segur”.
Figura 4. Molí de Dalt
També hem pogut veure la bassa, plena a vessar i amb l’aigua tèrbola com a conseqüència de les últimes pluges intenses; encara n’hi entra del rec i en surt pel sobreeixidor que va al riu. El mur de contenció ja no és la paret de la casa, sinó que se’n va fer un de nou de formigó l’any 2008, i també es va treure el fang del fons segons ens diu la Joaquima, i afegeix “aquestes parelles d’ànecs coll-verd que neden a la bassa i caminen pel voltant fan bonic, llàstima dels visons americans, que ronden per aquí i es cruspeixen les nierades. Després del mur de la bassa vàrem reformar la casa en la qual hi viu la meva filla Gemma Amargant i Masferrer amb la seva família”. (cif. figura 4)
El molí de Baix o d’en Paulí.
Situació i estat de conservació. Des de la carretera de Santa Coloma en direcció cap a Girona, el veiem una vegada passat el pont sobre l’Onyar, des de la qual dista 170 metres. També està situat a la riba esquerra de l’Onyar, poc abans que el riu giri a sud-est, en direcció cap a Vilobí. L’edificació integra l’habitatge i el que havia estat el casal del molí. No hem tingut l’ocasió de poder accedir al seu interior per veure què en queda d’aquest. A l’exterior no sembla haver-se fet cap reforma important al conjunt, d’ençà de la seva construcció el tercer terç del segle XVIII. Encara s’hi conserven els dos túnels per on sortia l’agua del carcabà al bramador, el qual està força colgat pels sediments (cif. figura 5).
Figura 5. Molí de Baix
La bassa només s’intueix. La resclosa encara existeix i està situada a tocar el pont de la carretera de Brunyola a la part de- tramuntana (cif. figura 6). Fins a la bassa, el rec tenia un recorregut d’uns 1.700 metres, aproximadament, però ha desaparegut un tram inicial de 520 metres (figura 7). Seguia vora el riu i passava pel costat del molí de Dalt, on rebia l’aigua de la bassa d’aquest després de sortir pel canal de desguàs. Reapareix en força bon estat poc abans de passar pel costat de la fàbrica Sant Dalmai S.A.U. Tot l’entorn ha estat estassat i ara és ben visible un pontet de pedra, situat just al costat d’ una tanca (cif. figura 8). Va ser construït pels volts de 1780 pel propietari del molí d’aleshores, Francesc Delais i Silvestre, a fi de permetre el pas del camí ral que anava d’Estanyol a Sant Coloma, també anomenat camí moliner. Més avall, el rec està força perdut i cobert de vegetació però encara es pot veure fins a arribar a la bassa. Poc abans és travessat pel camí ral que anava de Girona a Santa Coloma mitjançant un pontet.
Dades històriques. D’aquest molí sí que en tenim informació exacte de la data del seu establiment. Com que se situava dintre de les possessions del mas Valls i havia estat propietat (per poc temps com després veurem) dels hereus del mas, se l’anomenava el molí d’en Valls. D’altra banda, hem trobat documentació de l’Almoina on apareix amb el nom de molí de Salitja, donat que el mas Valls és d’aquesta parròquia, tot i que el molí està dins de la de Sant Dalmai. El dret d’aigües va ser establert a Joan Valls i el seu fill Joan per la Batllia i Intendència General del Principat de Catalunya el 15 de juliol de 177220. També se li va concedir llicència per a construir-lo.
Figura 6. Resclosa del molí de Baix.
No hem trobat les escriptures però hem obtingut les dades necessàries per saber-ne alguns detalls en dues escriptures de compravenda posteriors. Des de l’inici de la construcció van passar, almenys, nou anys abans no es posés en funcionament degut a una sèrie d’entrebancs causats per la manca de diners dels primers propietaris. Per començar, els Valls no van arribar a construir el casal del molí, tan sols la resclosa, la bassa i el tram final del rec que passa per terres del mas Pla, el propietari del qual era Pere Anton Xifre, resident a Medinyà.
Figura 7. Fragment del plànol del projecte de la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners de l’any 1896 on apareix traçat el rec del molí (AGDG).
El 3 de juny de 1776, els atorga l’establiment emfitèutic d’un tros de terra de sis pams d’amplada i dues-centes vuitanta-quatre canes de llargària per al pas del rec21. La primera de les escriptures de compravenda data el 5 de maig de 178022. Comença amb una justificació de la venda: “atenent que no obstant los establiments i concesions baix escrites per la continuació de linfrascrit moli no tenim ni esperam tenir posibilitats per construhirlo en vist de les varias desgracias que en la empresa de esta construccio tiguerem com fou entre altras la de haver ab una forta avinguda de Oñar ha quedat dirruhida una resclosa que en la presa de la aygua haviem format” i després hi ha el cos de la compravenda pròpiament dita: “per tant venem cedim i entreguem a Francesc Delais i Silvestre habitant de la ciutat de Girona tot lo dret y facultat que tenim de fer y construhir un moli fariner des de lo Moli dit de Sant Dalmay fins al mas Salamanya23de dit lloch de Salitja com y tambe la facultat que nosaltres tenim concedida de valernos per dit efecte de las Aiguas del riu Onyar y posar corrent dit molí segons que una y altra de ditas facultats a mi Joan Valls major constan concedidas”. L’extensió del terreny on s’ha de construir el molí és d’una vessana i mitja i a la venda, que és perpètua, s’inclou, a més, una vessana i mitja de terra cultiva situada al costat del començament de la bassa. També li venen el rec, encara que en queda un bon tram per construir fins a la resclosa, amb la condició que plantin sàlics als marges perquè no hi hagi esllavissades. Queda pactat que els venedors es reserven la facultat de fer un hort de mitja vessana d’extensió situat a prop de la bassa; hi podran captar l’aigua per regar-lo una vegada a la setmana per l’espai de dues hores, previ avís al moliner. També queda pactat que els venedors es reserven la moltura de franc en dit molí, només per al pa que necessiten per al consum propi. El preu de la venda és de tres-centes lliures i se salva el domini directe de les aigües pel “Señor Rey” al qual queden obligats a fer, de cens anual, un sou el vint-i-quatre d’abril i dos sous el quinze de juliol. Als Valls, que posseeixen el terreny on s’ha de construir el molí, en franc alou, queden obligats a pagar cada any sis lliures barceloneses de cens i al propietari del mas Pla, tres lliures, pel pas del rec. En la mateixa data, el propietari del mas Sagrera li concedeix el dret i la facultat d’obrir un rec de deu pams d’amplada que haurà de passar per un terreny de la seva propietat fins a unir-se amb el tram que estava fet. Li posa la condició que planti sàlics als marges a fi d’evitar esllavissades i construir un pont per on passa el camí que va de Sant Dalmai a Santa Coloma. El preu és de cinquanta-cinc lliures.
Figura 8. Pont sobre el rec del molí de Baix per on passava la carretera, ara tallada per la fàbrica, que unia Bescanó i Estanyol amb Santa Coloma per Sant Dalmai.
També en la mateixa data, Maria Gibert i Soler, esposa de Joan Gibert, moliner, li concedeix el dret i la facultat d’obrir un rec de deu pams d’amplada que partirà de la resclosa i haurà de passar per un terreny de la seva propietat fins a unir-se amb un altre rec que passarà per terrenys del mas Sagrera. El bramador del seu molí anirà al rec. El preu és de vint-i-quatre lliures. El nou propietari construeix la nova resclosa, els dos trams del rec que quedaven, però, per manca de diners, no pot acabar de construir el molí i l’ha de vendre poc més d’un any després d’haver-lo comprat, concretament el 6 de juliol de 178124. A l’escriptura de compravenda ho justifica: “respecte de haver resultat una obra molt imperfeta tant que posarla corrent se necessita encara gastar en ella crescudas quantitats quals preferint jo impendirlas en altras cosas mes utils he resolt de desapropiarme de dit moli mediant la venda baix escrita”. El comprador és Isidre Estrada, botiguer de la ciutat de Girona, que en paga mil set-centes lliures. La venda és perpètua, per tant, sense dret de recompra. Als Valls, venedors hauran de pagar un cens anual de sis lliures i a Pere Anton Xifre, propietari del mas Pla, per on passa la sèquia, un altre cens de tres lliures. Probablement el nou propietari posarà en funcionament el molí i els pagesos de la rodalia i de més enllà hi aniran a moldre els cereals. Gràcies al camí ral que hi passa a tocar, els podran transportar amb carruatges. No cal dir que els Valls van escollir un bon lloc per construir-lo. Però Isidre Estrada el posseeix poc temps, només poc més de quatre anys. Es veu en la necessitat de lluir censals i pagar pensions endarrerides i acumulades i no disposa de diners; cal vendre el molí. El 16 d’octubre de 1785, davant el notari Manuel Lagrifa de Girona, atorga escriptura de compravenda a favor de Paulí Riera, moliner de Santa Coloma de Farners, que fa el seu ofici al molí del Cuc d’Anglès25. El preu de la venda és de dos mil cent lliures. El molí va passar a dir-se amb el nom del seu nou propietari, molí d’en Paulí, que s’ha mantingut fins a l’actualitat. Per manca de documentació posterior a aquesta data no sabem fins quan ell o els seus descendents el van posseir, però no amb posterioritat a l’any 1944 que, segons un amirallament, pertany a Martí Serramitja i Cobarsí, propietari i habitant del mas Xifra26.
Els molins de Salitja.
Estan situats al curs del Riudevilla, que neix al paratge de les Fonts en un lloc anomenat popularment com els Amaradors. És una surgència, és a dir, un fluix hidrològic que aflora del subsòl. L’aigua ha estat canalitzada i tot l’indret ha estat condicionat com a zona d’esbarjo d’ençà que l’Ajuntament de Vilobí el va comprar a l’antic propietari. El seu primer esment data del 1075: Pere Adalbert va donar a la seu de Girona un alou situat al terme de la parròquia de Salitja, consistent en un mas i una terra, que limitaven a llevant “in rio de Villa” i a migdia “in ipsa strata munnera”27. Cal parar esment al topònim Riudevilla, prou suggerent per indicar que ve d’una vil·la. Així és va constatar l’any 1993 quan es va descobrir un jaciment romà en un camp de can Boades, proper al naixement de la riera. Després d’aquesta data, en articles i publicacions, s’esmenta la presència d’una vil·la romana en aquest lloc28. En documentació dels segles XIV i posteriors l’hem vist escrit indistintament com Riudevilla i Riudevila, i al mapa de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya apareix escrit amb el nom de riera de Riudevila. L’actual topònim les Fonts, ja surt documentat el segle XIV escrit com “Sasfonts i “Çasfons” (aglutinació amb l’article salat) i fa clara referència a la surgència. El Riudevilla és un curs fluvial de la conca de l’Onyar que, malgrat la simple aparença d’un rec, el seu cabal hidràulic ha fet possible que s’hi poguessin construir rescloses per a emmagatzemar aigua en basses per a regadiu i fer anar molins fariners. A Salitja n’hi ha tres de documentats a Vilobí dos i a Riudellots tres. Els de Salitja són el molí de les Fonts, el molí del mas Renall i el molí del mas Gasuach Actualment només queda el primer, que va estar actiu fins al final de la dècada de 1920.
El molí de les Fonts.
Situació i estat de conservació. Es troba situat a la capçalera del Riudevilla, al paratge de les Fonts. Fa poc ha estat restaurat. L’any 2005 l’Ajuntament de Vilobí va comprar-lo, i a principi de 2016 s’hi van començar les obres de rehabilitació que van acabar el 2017. Serà la seu d’un centre d’interpretació. S’ha consolidat la bassa i s’ha restaurat el casal del molí. Durant les obres s’han pogut recuperar tres moles senceres i tres de fragmentades que resten al costat del casal. El rec que abasteix la bassa surt d’una font de mina situada al costat mateix de l’ermita de les Fonts (cif. figures 9 i 10)
Figura 9. Bassa del molí de les Fonts.
Dades històriques. La primera font documental sobre la seva existència és molt antiga. L’any 1320. Ramon Olivera, de Salitja, dóna llicència a Ramon Rovira perquè regui el seu honor la Condomina amb l'aigua que hi passa per anar al seu molí29. Ramon Olivera és el propietari i senyor útil del mas homònim, el senyor directe del qual és el monestir de Sant Salvador de Breda. El segle XVI, el mas passa a anomenar-se Oliveras, el XVII Oliveras de Munt i el XIX és el mas Bes.
Figura 10. Les tres moles senceres recuperades en els treballs de restauració del molí.
Tenim la certesa que el molí és d’aquest mas per una capbrevació d’un mas veí anomenat Hospital30, ara desaparegut, datada l’any 1417. Berenguer Hospital confessa que, entre les peces de terra que posseeix per a l’Hospital Nou de Girona, n’hi ha una que afronta a occident amb el camí que va del mas Olivera al molí. L’any 1551 Jaume Oliveras és el propietari del molí i obté llicència del paborde de l’Almoina per construir una pont de pedra i calç sobre el rec que condueix l’aigua que raja de la font a la bassa del seu molí i per sobre de la qual ha de passar la “viam publicam per quam itur a civitatte Gerunda ad villam Sancta Columbe de Farnesio”31. Aquest pont, o una part, s’hauria conservat fins a la dècada de 1970. Va ser desmuntat i les antigues pedres van ser substituïdes per obra moderna. Segons el testimoni d’un veí, van romandre molt de temps escampades per l’entorn; ell mateix es va adonar del seu valor i en té dues de custodiades; ha tingut la gentilesa de mostrar-nos-les. Són de calcària nummul·lítica, pedra de Girona, treballades per una cara que té un perfil còncau. El mas Oliveras d’Amunt va ser venut l’any 165732, però creiem que el molí fariner va seguir pertanyent als antics propietaris i els seus descendents, juntament amb una casa amb terres contigües coneguda com la casa de n’Oliveras i que actualment és el Molí Fonts. L’any 1733 hi viu la propietària Teresa Oliveras i Aradas, casada en segones núpcies, amb Pau Joher i Oliveras, d’ofici fuster. En aquesta mateixa data atorga testament davant el rector de Salitja “en la casa de dita testadora en la cambra de prat de sol ponent trau finestra que mira a la capella de Nª Sª de las Fonts”33. El tercer terç del segle XIX, Mateu Boada, propietari i habitant de can Terrides també posseïa la casa el Molí de les Fonts i el mateix molí fariner. La seva besnéta, Montserrat Bagué i Boada ens ha explicat: “el meu besavi va ser un home de molta empenta. Va refer el molí, la bassa i el rec. Va fer una mina des d’on rajava la font fins a l’altura de can Davesa, perquè en sortís més aigua. On brollava l’aigua també hi va fer una basseta amb escalons perquè les dones del veïnat hi poguessin fer la bugada. També feia de moliner del seu molí i era tan treballador que es posava un roc al coixí; d’aquesta manera no dormia prou bé i es podia llevar d’hora”. El seu fill Antoni Boada i Viladevall va continuar amb la feina del seu pare fins a la seva mort, a final de la dècada de 1920. Llavors el molí va ser venut al propietari del mas Colomer, va deixar de moldre i la bassa del molí passà a anomenar-se la bassa d’en Colomer. Per manca de manteniment, el casal va acabar en estat ruïnós.
El molí del mas Renall.
Tenim fonts documentals molt antigues sobre la seva existència. El 17 de juliol del 1237, Pere Ramon de Vilademany firma a Berenguera de Palera i al seu ofici de la infermeria de Sant Daniel, el molí situat a Salitja que Bernat Renall ha venut al mateix ofici, per 40 sous34. El 10 de gener del 1238, Pere Ramon de Vilademany defineix a Sant Daniel i a Berenguera de Palera, infermera del monestir, els seus drets sobre dues feixes i un mas situats a Salitja que Bernat Renau (interpretem Renall) ha venut a la infermeria i el dret de pas per a un rec de molí, per 105 sous35. No hi ha notícies posteriors i aquetes poques dades no ens permeten situar el mas Renall. Quant al molí, creiem que era al Riudevilla en un punt que desconeixem, atès que els Vilademany hi tenien possessions en indrets propers, com la seva casa forta coneguda com el castell de Vilademany (actualment és el mas Forroll).
El molí del mas Gasuach.
L’anomenem així perquè creiem que pertanyia a aquest mas. Les dues úniques fonts documentals que hem trobat sobre la seva existència són molt antigues. La primera data de l’any 1304; el paborde de la pabordia de novembre de la seu de Girona concedeix llicència a Berenguer Gasuach, senyor útil i propietari del mas homònim de la parròquia de Salitja, per fer un rec pel mig d’un camp en el lloc anomenat Illa (terreny de regadiu) sota el molí36. L’altra font documental data de l’any 1314. És una capbrevació que el mateix Berenguer Gasuach atorga a la pabordia del mes de Novembre en la qual declara aquesta illa prop del Riudevilla i el pas del rec del molí, el senyor directe del qual no s’especifica37. Sabem la situació d’aquest mas, que era veí del mas Palahí i al qual va ser agregat a principi del s. XVII. Creiem que la casa del mas Gasuach se situava, probablement, on ara hi ha unes edificacions anomenades la Gramera, o a l’entorn, i el molí a poca distància, al costat del Riudevilla (cif. figura 11)
Figura 11. Situació probable de la casa del mas Gasuach i el molí. Mapa de l’ICGC adaptat per l’autor.
Conclusió.
Els molins constitueixen un àmbit patrimonial i cultural en ràpid procés de recuperació. Per això, el seu estudi, i en especial dels hidràulics fariners, ha despertat en els últims anys I'interès d'un ampli ventall d'estudiosos arreu de Catalunya. Al respecte, amb aquest article volem aportar el nostre granet de sorra. Tres molins fariners han arribat fins als nostres dies, si bé el seu funcionament ja ha passat a la història. Els altres tres, desapareguts ja fa segles, els hem recuperat de l’oblit a través de la documentació antiga que hem trobat en diferents arxius. I per acabar, volem fer un suggeriment a l’Ajuntament de Vilobí. És sobre el molí de les Fonts, situat en un incomparable paratge. S’han restaurat la bassa i el casal. I per què no, també, s’hi instal·la el mecanisme? Les moles ja hi són. Fins i tot podria funcionar. No seria fantàstic?
Bibliografia citada i complementària.
BOLÓS, J - NUET J. 1983. Els molins fariners. Ketres Editora, Col·lecció VENTALL. Universitat de Barcelona.
DONAT, L. - SOLÀ X. 2003. “Els molins”. Quaderns de la Revista de Girona, Núm. 108. Diputació de Girona.
GUEVARA, A. 2015. “El passat romà de Can Boades (Salitja)”, Llibre de la festa Major de Vilobí d’Onyar, 2015. Vilobí d’Onyar: Ajuntament, p. 24-27.
Institut Cartogràfic de Catalunya – http://www.icc.cat/vissir3/
TRIJUEQUE, P. 1994. «Els molins fariners de la batllia de Palamós», Estudis del Baix Empordà, Núm. 13, p. 99-135.
MALLORQUÍ E. 2012. “Molins pagesos en temps feudals: els molins dels termes de Sant Sadurní i Cruïlles (Baix Empordà) als segles XIII i XIV” Estudis d’Història Agrària,Núm. 24, p. 211-23. Universitat de Girona.
MALLORQUÍ, E. 2016. “Recs històrics: pagesia, història i patrimoni”, IX Congrés sobre sistemes agraris, organització social i poder local. Alguaire, 22 d’octubre de 2016.
ROURA, P. 1991. “Els molins de Maçanet de Cabrenys”, Llibre de la festa d’Hivern de Maçanet de Cabrenys, 1991. Maçanet de Cabrenys: Ajuntament.
TEIXIDOR, R. 2019. “Camins antics de Salitja i Sant Dalmai”, Llibre de la festa Major de Vilobí d’Onyar, 2019. Vilobí d’Onyar: Ajuntament, p. 54-69
Agraïments.
Moltes gràcies a Joaquima Masferrer i Carreras per la informació que m’ha facilitat sobre el molí de Dalt, i a Montserrat Bagué i Boada sobre el molí de les Fonts.
1 BOLÓS-NUET, 1983
2 SOLÀ-DONAT, 2003
3 ACG, Sagristia mitjana o segona de la seu de Girona, llibre d'arxivació, nº 10, fol. 103.
4 AGDG, fons Hospici, vol. 361
5 AGDG, fons Hospici, vol. 361
6 AGDG, fons Hospici, vol. 362
7 ACG, Sagristia mitjana o segona de la seu de Girona, llibre d'arxivació, nº 10, fol. 104.
8 Antigament era la riera o torrent Tornavells que neix dintre les possessions del mas homònim, ara anomenat Puig. Erròniament, al mapa de l’Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya apareix amb el nom de rec del Molí.
9 Aquest camí és un tram de l’antic camí ral que anava del castell de Brunyola a Girona. Parteix de la carretera de Brunyola, travessa l’Onyar i puja fins a la carretera de Santa Coloma on s’uneix al camí del Malhivern. Des del riu fins al rec ha estat enterrat per una avellaneda.
10 En aquesta data, Esteve Capella no necessàriament ha de treballar la terra directament. Als segles XVII i XVIII (potser al XVI) un pagès era qui tenia terres, era propietari de masos. Segons consta en el fogatge, l’any 1553 la casa del mas Capella estava habitada per un joher (masover). Almenys, a partir d’aquesta data, els Capella ja no viuran al seu mas. Esteve Capella potser posseeix altres propietats i practica l’ofici de paraire en un lloc que l’escriptura no diu. L’any 1597 el seu fill Miquel ven el mas al propietari del mas Ferrer de la mateixa parròquia de Sant Dalmai.
11 AHG, fons notarial, Gi-04 360, notari Gregori Codina, 22 d’octubre de 1577.
12 AGDG, fons Hospici, vol. 362.
13 AGDG, fons Hospici, vol. 361.
14 AGDG, fons Hospici, vol. 362.
15 AHG, fons notarial, Gi-03, notari Isidre Vila, 28 de març de 1774.
16 AHG, fons notarial, Gi-03, notari Ramon Vila, 30 de maig de 1692.
17 AGDG, Hospici, vol. 330.
18 Arxiu de l’Ajuntament de Brunyola.
19 AGDG, fons Hisenda, Amirallaments nº 248, Vilobí d’Onyar, any 1944, finca 291.
20 AHG, fons notarial, G-2, 1028, notari Manuel Lagrifa, 5 de maig de 1780.
21 AHG, fons notarial, Cs, 114, notari Pau Calçà de Cassa de la Selva, 13 de juny de 1776.
22 AHG, fons notarial, G-2, 1028, notari Manuel Lagrifa, 5 de maig de 1780.
23 S’entén que el molí es pot construir al llarg de tot aquest tram de l’Onyar. “El molí de Sant Dalmai” és el que ara coneixem com el molí de Dalt.
24 AHG, fons notarial, Gi-3, 797, notari Antoni Boer, 6 de juliol de 1781.
25 AHG, fons notarial, Gi-2, 1033, notari Manuel Lagrifa, 30 d'octubre de 1785.
26 AGDG, fons Hisenda, amirallaments , nº 248, Vilobí d’Onyar, any 1944, finca 213.
27 ACG, pergamí núm. 83 (1075.02.26), cf. Martí 1997: núm. 354; cif. MALLORQUÍ, 2016.
28 GUEVARA, 2015: p. 24-27.
29 Pergamins de la Biblioteca de Catalunya. Perg. 208, Reg. 12281
30 AGDG, fons Hospital Nou de Santa Caterina, pergamí nº 1919.
31 AGDG, fons Hospici, vol. 235.
32 En aquesta data, 1658, Joan Güell, senyor útil i propietari del mas Güell de Rupià, compra el domini útil del mas Oliveras de Munt i la batllia de sac a Joan Oliveras i els seus germans Josep i Pere. L’any 1673 ho ven tot plegat a Francesc Alrà, canonge de la seu de Girona que actua com a tutor dels pubills Alrà, de Vilobí (AGDG, fons Hospici, vol. 1733).
33 ADG, Parròquia de Santa Maria de Salitja, testaments 3 (1678-1860).
34 AMSDG, col·lecció de pergamins, pergamí n. 117; cif. MARQUÈS 1997.
35 AMSDG, col·lecció de pergamins, pergamí n. 120; cif. MARQUÈS, 1997.
36 ACG, pabordia del mes de novembre, llibre d’Arxivació, “Repertorium Instrumentorum Preposituare 9bris Sedis Gerundem, Lloret 1730”foli 201r
37 ACG, pabordia del mes de Novembre, capbreu de 1314, transcripció del segle XVIII.
Autor : © Ricard Teixidor i Palau.
Aquest article va ser publicat en el llibre de la festa major de Vilobí d'Onyar l'any 2020
© Ricard Teixidor i Palau - Edita: Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)