El robatori al mas Boades l’any 1623 va ser una de les primeres de les moltes actuacions que Joan Sala, àlias Serrallonga, va a dur a terme al llarg de la seva vida delictiva. Sis anys més tard la seva quadrilla va tornar a la casa, aquesta vegada per segrestar un dels fills del propietari i demanar-ne un rescat. Van ser uns fets que degueren trasbalsar la gent de la contrada durant molt de temps. Hem extret del procés sumarial¹ les confessions d’alguns dels lladres que hi van prendre part així com les declaracions de les víctimes i veïns– que en total sumen 49 folis- i n’hem elaborat el relat.

Un mas rellevant

El mas Boades, surt esmentat per primer cop l’any 1227 en un llevador de censos a favor de Pelegrina Balanyà i el seu fill Bernat senyors del castell de Brunyola². El primer habitant conegut és Bernat Boades que el mes de juny de l’any 1336 fa capbrevació a Pere Casadevall, paborde de l’Almoina i, en nom d’aquesta, senyor jurisdiccional del castell de Brunyola³. El mas és propi de l’Almoina, però també posseeix terres pel monestir de Sant Salvador de Breda, Pabordia del mes de Novembre de la Seu de Girona, Ramon Grau (ciutadà de Girona) i Monestir de Sant Pere de Galligants. L’any 1391 els cònsols de l’Hospital Nou de Santa Caterina de Girona estableixen a Martí Boades unes terres que havien format part del mas Miret, veí i en aquesta data rònec⁴. L’any 1399 Pere de Bergadà, paborde de l’Almoina, estableix al mateix propietari la borda Oller d’Estanyol, que li havia renunciat el 1396 Berenguer Oller. Amb aquests nous establiments, al final del segle XIV el mas Boades ha engrandit i, tot i ser de remença, esdevé rellevant. Això ho prova el fet que l’any 1392, Martí Boades fos elegit síndic pel comú o universitat de Brunyola. I és que el mas, des de sempre, tot i ser de la parròquia de Salitja, ha pertangut al terme de Sant Dalmai, dintre de la jurisdicció del castell de Brunyola⁵. Martí ha de defensar davant la reina Maria que els homes no han de contribuir a la reparació de les muralles de Girona contra la pretensió de Ramon Catlar, el governador. Tampoc els habitants de Brunyola s’han de refugiar a la ciutat en cas de guerres ja que ho poden fer al castell de Brunyola perquès és termenat⁶. La casa, molt ben situada a mig aire del coster de llevant de la Crosa i a prop d’un indret on hi havia hagut una vil·la romana⁷, té un excel·lent domini visual dels camps que l’envolten (cf. figura1). Cal dir que també està molt ben comunicada. Dintre de les seves possessions hi passava el camí ral de Girona a Santa Coloma del qual, en un indret conegut com Font Ballarga (i en temps d’aquests fets com Font Balluga), se’n separava el camí que anava al castell de Brunyola (ara conegut com el Camí de Malhivern); en aquest punt s’hi ajuntava el camí procedent de Bescanó i Montfullà i que passava per davant de l’església d’Estanyol. Com tots els masos postremences la casa és totalment refeta el segle XVI. En la llinda d’una finestra del pati interior hi hem vist inscrita la data de 1603. La construcció actual és el resultat d'ampliacions successives realitzades fins al segle XVIII. El potencial econòmic del mas va anar en augment i en època d’en Serrallonga tenia fama d’adinerat.

Figura 2. Mapa de la zona que comprèn part de les parròquies d'Aiguaviva, Salitja i Sant Dalmai, on se situa el mas Boades. Hem escrit els noms dels masos de l'època del bandoler Serrallonga. Autor: Ricard Teixidor

Els habitants del mas.

Com a la majoria dels 26 masos existents al terme parroquial de Salitja a la primera meitat del segle XVII (cf. figura 2), el mas Boades estava habitat pel seu propietari i família⁸. Com que calien molts de braços per dur a terme les feines agrícoles, hi havia mossos, el nombre dels quals podia variar segons l’època de l’any. El sumari ens diu que en el moment de l’assalt, hi habitaven aquestes persones:
Paula Buada. És la mare del propietari i té 50 anys d’edat. Va enviudar jove de Salvador Boada. En un document de l’any 1598 ja consta que és vídua i té un fill i hereu seu, Salvi⁹.
Salvi Buada. És el propietari del mas. Té 36 anys.
Magdalena Buada. És l’esposa de Salvi i té 30 anys. S’hi va casar l’any 1614 i és filla de Jaume Cendra, propietari del mas homònim d’Estanyol.
Dos nens. No se’ns diu el nom ni l’edat. Baudili Moner, el mosso, diu que en el moment de l’assalt es trobava a la cuina amb companyia de “dos minyons fills del mateix Buada”. Segons hem consultat en documentació posterior, el gran no deu passar dels 9 anys i es diu Pere.
Baudili Moner. És el mosso i declara tenir 30 anys.
Bernat Pere Puig. És el bover i declara tenir 18 anys.

Els preparatius

A Salitja hi vivia “un tal Salamanya” que l’any 1620, amb quatre lladres més, havia anat a robar al camí ral de Sant Feliu de Guíxols a Cassà de la Selva. Pel nom, devia ser habitant del mas homònim i tal vegada, el mateix propietari. No formava part, encara, de la quadrilla d’en Serrallonga però és possible que hi contactés i, d’aquesta manera, aquest devia obtenir informació molt detallada sobre la situació del mas així com els moviments dels seus habitants i de persones que hi estaven vinculades. Encara va aconseguir informació més precisa gràcies a Gabriel Aymerich que hi havia anat a segar. Tal vegada ja es coneixien abans i l’estiu del mateix any en Serrallonga li hauria proposat que anés a parlar amb Salvi Buada, el propietari del mas, per oferir-se com a segador. D’aquesta manera “l’infiltrat” va poder saber en quin lloc de la casa es guardaven els diners i els objectes de valor.
Tot va començar a Viladrau uns deu o dotze dies abans del 9 de novembre de 1623, segons va confessar sota turment Segimont Sala, un dels lladres que era mig germà (o germà per part de pare) d’en Serrallonga, quan va ser capturat: “trobantnos un dia en lo lloch de Viladrau jo testimoni Antoni Spinsella de dit lloch dit lo hereu Spinsella [també de Viladrau] Enrich Vilacendra de Orista que reve en dit lloch de Viladrau que ja es anat ab Rocaguirnarda¹¹ me digueren dits Spinsella i Vilacendra que concertassem de anar a robar en algun cami real perque ells estaven sense diners o sino que anassem a robar alguna casa”.

Figura 3. Els lladres es van amagar al bosc fins a l’entrada de fosc. Llavors van assaltar la casa. Dibuix: Ricard Dilmé

A aquesta primera reunió també hi van acudir Magí Aymerich, de Santa Eugènia de Berga, Segimon Brull i Segimon Ferrer, els dos d’Arbúcies, Joan Sala (dit lo Tendre), també mig germà d’en Serrallonga i Gabriel Aymerich, de Sant Martí de Riudeperes. Es varen proveir de pedrenyals i el dia anterior de l’assalt, es van dirigir a Sant Hilari Sacalm, van baixar pel camí ral de Girona i es van parar en un indret anomenat Pedra Llarga, prop de l’hostal Malcuinat¹² . Aquí els esperaven tres lladres més, Rafel Vilanna, de Riudellots de la Selva, Pere Joan Puig, de Viladrau, i Joan Salà, àlias Serrallonga, de Querós i cap de quadrilla. En total són onze¹³. Ja fa quatre hores que és de nit i aleshores Gabriel Aymerich, el segador, proposa anar a robar a la casa de Salvi Buada, segons la confessió de Segimon Sala: “Gabriel Aymerich digue que ell havia segat en casa de Salvi Buada de Salitja i que anasem a robar aquella casa perque sabia los passos de aquella y sabia tambe la cambra ahont tenien los diners y lor y plata y així resolguerem tots de anar a robar dita casa”. La proposta és acceptada. La mateixa nit, per evitar ser descoberts, decideixen anar al mas Boades.
Podem resseguir la ruta que van fer. Des de l’hostal Malcuinat van pujar al coll de Roscall¹⁴ i van davallar fins a Sant Martí Sapresa¹⁵ . Aquí van continuar pel camí ral que baixa a Sant Dalmai i després van pujar a la Crosa on van arribar quan ja era de matinada. Es van amagar als boscos del voltant del mas Boades durant tot l’endemà, dijous 9 de novembre, fins a l’entrada de fosc. Van observar tots els moviments dels habitants que entraven i sortien al mas (cif. Figura 3).

Assalt i robatori

Tal i com havien planificat, a l’entrada de fosc van assaltar la casa. Mentre sis lladres es van quedar als volants, Joan Sala i Serrallonga i quatre més van entrar a la casa. Dos d’ells van obligar el bover Bernat Pere Puig a entrar a la cort dels bous i li van dir que no es mogués. Així ho declara ell mateix: “estant jo a la hera de casa de dit salvi Buada pages de Salitja mon amo aportava un cove de palla dins de casa viu que en dita era arribaven cinch homes armats ab padrinyals a les mans i los tres sen anaren corrents a la volta de la casa de dit Buada i sen entraren dins ella y los altres dos me detingueren i me feren entrar dins dita casa en la cort dels bous dientme que no em mogues de allí”. Els que van entrar a la casa van sorprendre la muller del propietari, la mare d’aquest, dos nens i un mosso a l’entrada de la cuina. Així ho relata Paula Buada, la mare del propietari: “Et dixit la veritat que lo dia de dijous proxim passat que comptavem a nou del corrent mes de novembre aixi entre dos lustres [entrada de fosc] que encara no havia tocada la oracio estant en la cuyna de aquesta casa que trau porta forana que jo me calfava [escalfava] y senti fressa deves la dita porta forana y encontinent [tot seguit] me alsi per veurer i viu que a la dita porta forana hi havia un home gras y a la que jo fui a la dita porta de la cuyna ne viu hu que me posa dos padrinyals¹⁶ als pits per lo que jo estaba torbada hi era ja tard no puc dir si eren curts o llargs sino que els veja lluhir de cara y me digue que men tornas dins dita cuyna i jo non gusi moure sino que me retiri endedins de dita cuyna y en dita cuyna noy havia sino dos minyonets meus”. Els lladres van pujar a les cambres i van desbotar una arquimesa, quatre caixes de núvia i un cofre a cops de rella i, amb només mitja hora, van agafar una gran quantitat de joies, diners, roba i tres pedrenyals. El propietari no hi era perquè estava treballant al quintà.

Fragment de la declaració de Salvi Buada. És una transcripció mecanografiada del procés sumarial original de l’any 1634 feta l’any 1932 i dipositada al Fons digital de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (Ms. 755, vol 2, fol. 662r).

A la declaració diu que des del camp va sentir uns grans cops a dins de casa seva i de seguida va pensar que hi havien entrat lladres. Es va espantar i va passar una bona estona abans no es va decidir anar-hi (cif. Figura 4). Quan hi va arribar només va poder veure com els bandolers fugien. Tota la quadrilla se’n va entonar a les Esposes pel mateix camí pel qual havia baixat i després va pujar fins a un ras proper a l’hostal Malcuinat. Aquí els lladres encengueren foc per escalfar-se, es repartiren el botí i es van separar. Alguns, com el mateix Serrallonga, se’n van anar cap a casa seva i van seguir voltant sense temor de ser capturats i cometent nous robatoris. El robatori ha estat molt productiu ningú no els ha conegut ni perseguit. Han seguit el mateix modus operandi del que havien comès nou mesos abans al mas Seguer de Jafre (Baix Empordà). També varen baixar de les Guilleries de nit i varen esperar fins quan començava a fosquejar per assaltar la casa de manera molt ràpida i se’n varen entornar pel mateix camí. Abans ja s’havien informat sobre els habitants de la casa, que era rica, a través d’una persona del mateix lloc. Dos dels bandits, però, varen ser capturats a Anglès al cap de dos dies i van ser duts a la presó de Verges.

Denúncia del robatori a les autoritats de Girona

Quan els lladres han fugit els habitants de la casa surten cridant “Via fora, lladres, lladres!” Els crits son sentits pels veïns. Un d’ells és Antoni Trias, propietari i habitant del mas homònim, que quan es cridat a declarar el dia 11 de gener de l’any següent a la ciutat de Girona, diu que “devian ser entre dos lustres en a casa estant senti que los de ma casa digueran grans crits deves de a casa de Salvi Buada pages que esta luny de la mia algun tir de arcabus poch mes o manco de viafos a lladres y per veurer lo que havia succehit mos fills Antoni Trias y Pera Trias hi anaran y tornats que foren en ma casa entengui dells que eran estats en casa de dit Salvi Buada del qual y de sa mare y muller que las trobaran a totas plorant y dels demes entraren sa casa hoiran a dir que que vuyt ladras eran entrats en lur casa de dit Salvi Buada estant ell treballant a un quinta que te prop de sa casa”. Continua dient que els seus fills van pujar a dalt i van veure que les caixes havien estat obertes a cops de rella i estaven buides; els lladres s’havien endut els diners, la roba i les joies. Un altre veí és Dalmau Rovira propietari i habitant del mas homònim (avui can Rata) i el més proper al mas Boades. Declara que en sentir els crits des de la casa robada va agafar el seu pedrenyal i hi va anar ràpidament juntament amb altres veïns dels quals no en diu els noms. Ell, com tants altres habitants dels masos de la contrada i altres llocs, posseeix armes de foc, malgrat les reiterades prohibicions de les autoritats del Principat. Certament aquesta tinença il·lícita d’armes, com ara es diria, obeeix a la necessitat de defensar-se davant de l’extrema inseguretat que hi ha. En arribar a la casa queda tan compungit en veure l’estat anímic del propietari i la seva família que no gosa pujar a dalt. En canvi sí que ho fan altres veïns.

Salvi Buada denuncia els fets a les autoritats de Girona, segurament no en el mateix dia perquè ja fosqueja sinó a l’endemà a la primera hora del matí, i deu anar acompanyat. El jutge, per manament del veguer i a instància del procurador fiscal, acorda que el 15 de novembre es personin tots ells, juntament amb Joan Picaperes, notari i escrivà de la cort de Girona, al mas Boades per tal de realitzar una inspecció ocular (o visura). També s’hi hauran de presentar dos testimonis, Antoni Joan Trias, de la casa del veguer i Pere Cendra, pagès de la parròquia d’Estanyol I germà de Magdalena¹⁷ . I així es fa. La comissió d’investigació es presenta al mas, fa una visura dels despanyaments de les caixes i l’arquimesa on es guardaven les coses robades i interroga cada un dels membres de la família –menys els dos minyons- el bover i el mosso. Tots fan el relat del que va passar, però no van conèixer els lladres ni quants eren. També declaren les coses robades. Segurament no saben tot el que tenien guardat ja que no coincideixen. Paula, la mare de Salvi Buada és la que en fa una relació més llarga. Ho fa per cambres. De l’arquimesa que està a la cambra, la porta de la qual dona al davant de l’escala, s’han endut una tassa de plata amb peu llarg al mig de la qual hi havia gravat el nom de un Santíssim nom de Jesús, onze culleres de plata i algunes altres coses de poc valor; de les dues caixes que estan en mateixa cambra s’han endut vint-i-cinc lliures en monedes d’or i plata i ardits, tres faldilles de grana, un trabuquet¹⁸ amb alguns pesos i un cosset¹⁹ antic, d’or; de les dues caixes de noguer que estan a la cambra del capdavall de l’escala s’han endut una cadena entorxada menuda, dos joells, un de Cristo Rei d’or, amb una valor entre vuitanta i noranta lliures, unes arracades d’or fetes com unes barquetes, divuit o dinou anells, un cinto d’or de peces guarnit sobre vellut negre de valor d’unes vint lliures, dues bosses, una de vellut carmesí, i l’altra feta de seda vermella feta de punta d’agulla guarnida d’or en la qual hi havia alguns diners, una corretja d’or amb el cap de plata, una joguina de plata que és una corneta amb cascavells, un xiulet també de plata, un “bascartí”, una coral i un ullal de llop tot guarnit de plata, uns saltiris de cristall amb senyals de plata, una tovalloleta de punta d’agulla que havia costat sis lliures, una mocador de punta d’agulla, uns vestits del seu fill, tres barrets, tres pedrenyals i moltes altres coses; del cofre de la cambra nova, la finestra de la qual dóna a sol ixent s’han endut algunes peces de vuit rals, una peça de deu ducats d’or, quatre vels de cotó pentinat i altres coses que no recorda.

El 9 de gener de 1624 els habitants de la casa tornen a declarar, aquesta vegada a la ciutat de Girona. Refermen el que havien declarat a la casa i hi afegeixen que han sentit rumors a Salitja, Sant Dalmai i Estanyol que els lladres van ser vuit i en diuen els noms. Tots són de la quadrilla d’en Serrallonga i no dubten en dir que aquest també hi va participar. També declaren que hi havia Jaume Planella de Sant Amans i que en aquesta data està pres després d’haver estat capturat per ordre del veguer de Girona a la plaça de les Castanyes d’aquesta ciutat. Aquest lladre és parent i fautor d’en Serrallonga, ja fa anys que està delinquint i entraria a formar part de la seva quadrilla, però quedaria provat que aquesta vegada no va participar en el robatori. Salvi Buada expressa el seu temor de que si el lladres no arriben a les mans de la justícia aviat, ells mateixos o altres poden tornar a robar a casa seva “lo poch que y tinc o nos maten a mi o a ma mare i muller”. Tres dies més tard també són cridats a declarar tres veïns, dos dels quals, Antoni Trias i Dalmau Rovira, van anar a la casa el mateix dia després del robatori i un altre, Miquel.Sagrera, que no hi va anar.

Segrest de l’hereu Buada

Malauradament el pressentiment del propietari del mas Boades es compleix al cap de sis anys amb el segrest d’un dels seus fills²⁰ . Ho sabem per la confessió d’un dels lladres de la quadrilla, Jaume Melianta, àlias el Fadrí de Sau, que va arribar a ser l’home de confiança i lloctinent d’en Serrallonga. Tot i que va a entrar al món del bandolerisme molt jove, no va formar part de la colla que va robar la casa de Salvi Buada, però ell i el seu cap van planificar tornar al mas, aquesta vegada per cometre una “plagi”; així anomenaven els lladres un segrest. En la seva confessió en un llarg interrogatori a que és sotmès després de ser capturat, el Fadrí de Sau relata els fets dues vegades i en dates diferents. La primera és el dia 1 de març de 1632. Declara que dos germans d’en Serrallonga i vuit lladres més van segrestar el fill d’en Buada i “composaren” (demanaren un rescat) 400 lliures, i van dur el noi a un bosc de Sant Andreu de Bancells, una parròquia dins el terme de Vilanova de Sau. Diu els noms de tots els que hi van participar. Tan sols un d’ells, Joan Sala, àlias lo Tendre, mig germà d’en Serrallonga, havia format part de la quadrilla que va robar el mas Boades sis anys abans. També afirma que ell no va participar en la seva captura perquè feia companyia a en Serrallonga que estava malalt, però els dos van rebre la seva part del rescat. No diu detalls sobre la data de la captura, ni qui els va dur els diners del rescat. El segon relat dels fets el fa el dia 25 de març. Aporta nous detalls com la data que és l’any 1629 “en temps de collir castanyes” i el preu del rescat; ara diu que és de 700 lliures. També declara que mentre ell feia companyia a en Serrallonga va arribar la quadrilla portant pres l’hereu Buada. Poc després van ser atacats pel batlle d’Osor i la seva gent. Creiem que la topada no va ser casual. Aquell els hauria perseguit sabent que els conduiria a l’amagatall del seu cap. Una vegada aquí el podrien capturar i, de passada, alliberar el segrestat. Els lladres, però, es van defensar a trets En Serrallonga i el Fadrí de Sau van veure que el fill d’en Buada corria el perill de ser ferit o mort enmig de la brega i per això calia allunyar-lo del lloc. Van encomanar a un dels bandolers, l’hereu Tarrés de la parròquia de Sant Cristòfol de Cerdans del terme d’Arbúcies, que se l’endugués a un clot del mas la Badia de Querós²¹, un indret situat a uns tres quilòmetres, per tant, prou allunyat i segur, i que vigilés que no s’escapés. Els perseguidors dels bandolers no van aconseguir el seu objectiu i se’n varen entornar. Aleshores la quadrilla va anar a buscar el presoner, el va portar de nou al bosc de Sant Andreu de Bancells on l’hauria retingut fins a obtenir el rescat.

Captura, empresonament i ajusticiament dels lladres

Tres dels lladres participants en el robatori, Segimon Sala, de Viladrau, Segimon Ferrer, d’Arbúcies, i Rafael Morell, de Riudellots de la Selva, ja estan a la presó de la ciutat de Vic el 15 de març de 1624, on confessen, sota turment, tos els seus actes delictius. La sentència que se’ls imposa és cruel i despietada, pròpia d’aquesta època per a aquesta mena de delictes. Primer hauran de pagar cinc-cents ducats barcelonins per portar pedrenyals, després seran assotats i llevades les orelles i, per últim, seran penjats de la forca “fins a morir y que la anima sia ceparada del cos”. De la resta dels lladres, menys el Fadrí de Sau i en Serrallonga, no sabem com van acabar els seus dies. Jaume Melianta va ser capturat al terme del castell de Durban, situat a la línia fronterera amb França, el novembre de 1631²². Dut a les presons de Barcelona, va negociar amb el Duc de Segorbe i, a canvi de fer una relació detallada de fautors i col·laboradors de la quadrilla, va salvar la vida i la del seu germà. D’aquesta manera es van lliurar de morir penjats a la forca, però van acabar remant a galeres a perpetuïtat. La sentència es va dictar el 18 de juny de 1632. En Serrallonga va ser capturat el dia 31 d’octubre de l’any 1633 a ca l’Agustí de Castanyet. Igual que els anteriors, confessà, sota tortura, els seus delictes, entre els quals hi havia l’assalt i robatori al mas Boades i va fer una relació dels lladres que hi van participar; va dir que tots ja eren pretèrits, és a dir, ja havien mort. Tramitat el procés, en Serrallonga fou condemnat a mort i executat a Barcelona el 8 de gener de 1634 El Dietari de l’Antich Consell Barceloní recull la notícia de la manera següent “Dilluns a VIII (gener 1634). En aquest dia fonch sentenciat Joan Sala, àlias Serrallonga, natural de la parròchia de Viladrau, bisbat de Vich, bandoler mot fascineros, cap de quadrilla; fonch la sentencia de cent assots, axorellat [tallades les orelles], aportat ab carretó, atenallat i fet quatre quartos, y lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amen”²³.

Epíleg

Els habitants dels masos de Salitja i parròquies veïnes van trigar ben poc temps en saber quins van ser els autors del robatori al mas Boades. Hem vist com les víctimes i veïns així ho van declarar a les autoritats. Però la justícia no va actuar. En aquesta data la faceta d’en Serrallonga com a bandoler era totalment desconeguda i no se’l va molestar. Va anar cap a casa seva i va seguir cometent robatoris. El virreis de Catalunya estaven tan ocupats en lluitar contra altres bandolers, com els germans Margarit que l’any 1626 eren amos i senyors del Vallès, que no es van adonar que el lladre de Querós aviat els seria un problema. Un any més tard, després d’una llarga persecució, la banda d’aquests lladres va ser desfeta i Joan Sala i Serrallonga va ser el cap indiscutible del bandolerisme català. Llavors sí que va començar a ser perseguit pels soldats del rei i els sometents locals. Però, ajudat i protegit per fautors que tenia arreu, sempre es feia escàpol. A les nostres contrades baixava de les Guilleries i a Brunyola i Sant Martí assaltava en camins, robava en cases i extorsionava llurs habitants. L’any 1627 va segrestar Salvi Pla i Negre, el cap de casa del mas Pla de Brunyola, i en va exigir un fort rescat pel seu alliberament²⁴. De moment semblava que a Salitja no hi acabaria d’arribar, tanmateix la situació d’inseguretat constant s’apoderà per part dels seus habitants, temorosos en tot moment de ser assaltats i robats i sense que la justícia, lenta i inoperant, pogués fer res per evitar-ho. El desassossec va anar a més arran del segrest de l’hereu Buada. Fins a l’any 1632, quan el Fadrí de Sau va ser capturat i la colla quedà notablement afeblida, no van poder començar a respirar tranquils, però encara van haver d’esperar fins a la vigília de Tots Sants de l’any 1633 per sortir del malson, quan el bandoler de les Guilleries va ser fet pres a Castanyet.

BIBLIOGRAFIA
GUEVARA, A. 2015. “El passat romà de Can Boades (Salitja)”, Llibre de la festa Major de Vilobí d’Onyar, 2015. Vilobí d’Onyar: Ajuntament, p. 24-27.
DILMÉ, R. – TEIXIDOR, R. 2017. “Serrallonga a Brunyola”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], núm 29, p. 69-90.
GARCÍA, J.– GARCÍA, M. M. - MASCARELLA, J -PLADEVALL, A. –PORTER, M. – ROSSICH, A. – TORRES, X. 1994. Torna, torna Serrallonga. Història i llegenda dels bandolers catalans del barroc. Fundació “la Caixa”.
LLACH, E. – LLINÀS, J. 2013. “Querós. Dades per a la història d'una vall”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 25, p. 183-199.
MON, J. 1972. La vida y muerte del bandolero Serrallonga. Revisión de un proceso judicial, Barcelona: Editorial Bayer Hermanos y Cuyás.
PLA, F. 2009. “Els darrers dies d’en Serrallonga per les Guilleries”, Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 21, p. 165-172.
REGLÀ, J. 1961. Joan Serrallonga, vida i mite del famós bandoler, Barcelona: Editorial Aedos.
TEIXIDOR, R. 2013. “El camí de Vic (II). Tram de Sant Martí Sapresa a Sant Hilari Sacalm “Quaderns de la Selva [Santa Coloma de Farners], núm. 25, p. 125-140.

WEBGRAFIA

Fons digital de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès. Transcripció del manuscrit relatiu al procés de Joan Sala i Serrallonga, existent a la Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova i Geltrú [Ms. 705]. Consulta en línia:
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/manuscritAB/searchterm/serrallonga/field/all/mode/any/conn/and/cosuppress/. Data: juny de 2018.

Per a saber més sobre la història i la llegenda del bandoler, podeu accedir al bloc www.serrallonga1640.blogspot.com".

Autors: Ricard Dilmé i Burjats, Ricard Teixidor i Palau

Aquest article va ser publicat en el llibre de la festa major de Vilobí d’Onyar l’any 2018.

¹ El procés sumarial conté les declaracions i confessions del bandoler, membres de la seva quadrilla, víctimes, fautors i altres testimoni narrades en primera persona. Actualment està dispositat a la Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova i Geltrú. La consulta l’hem feta a la transcripció mecanografiada i dipositada al Fons digital de la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès [Ms 705}; folis 93r-94r, 153r-154r, 659r-698r, 84r-85r, 1216r-1218r. Està penjada a la xarxa.
² Arxiu Diocesà de Girona (ADG), Almoina, Brunyola, pergamins núm. 1520.
³ ADG, Almoina, Brunyola, pergamins núm. 1042-1088
⁴ AMGi, fons Ajuntament de Girona, pergamins 1391, 24 de juny
⁵ TEIXIDOR, 2008: p. 21-42.
⁶ Arxiu General de la Diputació de Girona (AGDG); fons Hospici. Vol. 333, pàg 80.
⁷ GUEVARA, 2015: p. 24-27.
⁸ Els masos eren aquests: Croses, Boades, Rovira (actualment Rata), Noguer (actualment Casa petita d’en Tries), Tries, Quintana (actualment Tira-nius), Boadella (actualment can Terrides), Croses, Colomer, Boet, Riera, Carles (actualment Sidret), Buixó, Roure, Daniel (actualment Batista), Palahí, Gausach (actualment desaparegut), Cornellà, Requesens, Serra (actualment Sabenc), Requesens (actualment Granic), Oliveres de Munt (actualmente Bes), Bosch (actualment podria ser Frare), Oliveres de Vall, Falgueres (actualment Valls), Salamanya i Vidal.
⁹ En aquesta d6ata consta en una acta de reunió al poble de Salitja a la qual hi assisteixen algunes de les persones representatives de la universitat. La finalitat és escollir entre elles tres representants que s’encarregarien de gestionar la construcció del campanar.
¹⁰ Segons consta en una capbrevació, Berenguer Salamanya és el propietari l’any 1626.
¹¹ Perot Rocaguirnarda va ser un lladre de camí ral, nascut al mas Rocaguirnarda d’Oristà (Lluçanès) i va ser actiu entre els anys 1602 i 1611.
¹² Malcuinat (antigament grafiat Malcuynat) era el mal nom del mas de l’Espinau o simplement l’Espinau (antigament lo Espinalb). Es troba documentat per primera vegada l’any 1562: “Una casa de nou construïda a la part de migdia del camí vigatà”. Pertany a la parròquia de Santa Creu d’Horta i des de sempre ha estat propietat de ca n’Iglésies. És probable que ja des del seu origen fes d’hostal, atesa la seva situació al peu del camí ral. En una gran pedra de granit que hi ha sobre la llar, hi ha gravada la data de 1601 i la llinda de la finestra central de la façana principal llueix la data de 1663.
¹³ Al nostre article “El bandoler Serrallonga a Brunyola”, publicat al volum n. 29 de Quaderns de la Selva (corresponent a l’any 2017), escrivim que els lladres són vuit. Després de la lectura més atenta del foli 1217 del procés sumarial n’hi sumem tres més.
¹⁴ A nivell oficial s’ha recollit el Roscall com a derivat de mas Rovesquay (documentat el s. XIV), però també podria ser el Ruscall (grafiat amb u) si se’l fa derivar de rusca, “escorça d’alzina surera”. D’altra banda, en la parla selvatana i empordanesa, un ruscall és un tros de suro dolent, que fa crosta o és massa llenyós. Aquesta segona acceptació és del tot plausible atès que aquí les alzines sureres formen boscos sencers. Antigament també se’l troba grafiat com mas Roscay o Ruscay. Encara actualment la gent de la contrada ho pronuncia així.
¹⁵ El poble de Sant Martí Sapresa s’ha format a partir l’antic veïnat de ses Poses –parades, hostals–, situat a l’encreuament de dues vies antigues importants: el camí de Girona a Vic i el camí d’Hostalric a Anglès. Popularment també era conegut com Sant Martí de les Esposes o simplement les Esposes. En les confessions al procés sumarial, els lladres fan servir el nom de les Esposes tant per referir-se al veïnat com a la parròquia.
¹⁶ El pedrenyal és una arma de foc a manera de pistola llarga (d'entre 2,5 i 3,5 pams), emprada els segles XVI i XVII, que es disparava amb pedrenyera, és a dir, amb pedra foguera
¹⁷ Pere Cendra és el propietari del mas Cendra d’Estanyol. A més de formar part de la comissió d’investigació com a un dels testimonis, signa la declaració de Paula Buada que no sap escriure. Nou anys més tard la quadrilla d’en Serrallonga segresta un seu nebot i ell mateix decideix participar en la persecució del bandoler.
¹⁸ Balances petites, molt fines de pes, per a pesar metalls preciosos i monedes.
¹⁹ Era una peça de roba exterior femenina, sense mànigues, que cobria el cos de les espatlles a la cintura alhora que subjectava el pit.
²⁰ El fill segrestat, creiem, que era Pere, l’hereu, que podria tenir entre 16 i 18 anys.
²¹ Els masos de la Badia i Serrallonga són veïns. Aquest indret, proper a casa seva on va ser amagat l’hereu Buada era ben conegut pel bandoler Serrallonga. 
²² En l’època d’en Serrallonga la línea fronterera amb el Regne de França se situava a les Corberes, a la Catalunya Nord, separada de la resta de Catalunya en virtut del Tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659).
²³ REGLÀ, 1961: p. 123.
²⁴ DILMÉ-TEIXIDOR, 2017: p. 76-78.

© Ricard Teixidor i Palau - Edita: Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)