Cens

El cens és la prestació de caràcter perpetu a la qual intrínsecament es trobava lligat un immoble establert en emfiteusi¹. Quan ens referim a la pagesia, és la quantitat que pagava el pagès al senyor per poder treballar les terres i gaudir-ne de l'usdefruit, aquest podien ser fixos o proporcionals, com la tasca o l'agrer, i els censos en productes dels censos en monedes o en metàl·lic. Moltes vegades, però, en la documentació medieval s'aplica la paraula cens (census) a un cens fix i en productes, que probablement tenia l'orígen en un impost públic de l'època carolíngia o potser d'una època encara més reculada². Pel que fa als censos cobrats per un senyor en relació a un immoble, el cens emfitèutic podia ser amb domini o sense, a nua percepció. El cens amb domini conferia dret de reconeixement, d'aprovació de traspassos, de fadiga i de lluïsme. El cens a nua percepció derivava d'un sots-establiment i no conferia dret a lluïsme. Els censos sense domini només donaven dret al cobrament del cens o pensió. El senyor directe podia exigir la totalitat del cens a qualsevol posseïdor d'una sola porció d'un immoble dividit, llevat que hi hagués hagut consentiment previ de la divisió. Els emfiteutes, si d'ençà de la darrera capbrevació havien transcorregut molts anys, solien recórrer a la prescripció, però, segons la doctrina jurídica, ni el domini directe ni el cens no prescrivien mai, llevat que l'emfiteuta hagués venut l'immoble ocultant la senyoria i el comprador, posseint-la com a aloidal, hagués deixat de pagar el cens sense reclamació del senyor directe, per espai de 40 anys en el cas d'un senyor eclesiàstic, o de 30 anys si era un senyor laic. Una altra excepció era que el senyor directe, en instar a l'emfiteuta a capbrevar, s'hagués doblegat a la seva resistència per espai de 40 anys, en el cas d'un senyor eclesiàstic, o de 30 anys, si era un senyor laic¹.

¹ Diccionari d'Història de Catalunya. Ed. 62. Text de Eva Serra i Puig
² Diccionari de la Catalunya Medieval (ss. VI-XV), de Jordi de Bolòs.