A la façana de ponent de l’església de Sant Feliu es conserva una senzilla porta ferrada. Gairebé les tres quartes parts inferiors d’aquesta porta han estat cobertes per unes planxes de ferro, clavades a la fusta amb claus de cabota piramidal; la disposició d’aquests claus dóna lloc a un dibuix geomètric de rombes, més o menys regular. En algun fragment de les planxes s’observa un puntejat, segurament fet amb les puntes dels mateixos claus, amb unes línies que s’intercalen sense definir cap dibuix concret; si més no hom no l’ha pogut interpretar.

Al cim de les planxes afegides, i a banda i banda dels batents de la porta, hi ha sengles tires de metall (3 a cada banda), agafades a la fusta amb claus de cabota plana. Les bandes estan col·locades horitzontalment i es divideixen als extrems obrint-se en dues volutes que es torcen formant unes altres dues espirals molt pronunciades. Es pot veure com les volutes de ferro del batent esquerre de la porta s’amaguen uns centímetres per sota l’arc adovellat. Cal suposar que en algun moment hom retocà aquesta part, o bé que aquesta no fou la porta original de l’església romànica.

El forrellat també és interessant. És tracta d’una barra de ferro amb incisions, que en un extrem acaba en forma de cap de serp; una tipologia que és freqüent de trobar a les portes ferrades d’època romànica. Un exemplar pròxim és a Santa Maria d’Argelaguer (Garrotxa). El forrellat de Sant Feliu és sostingut per tres grups d’anelles (quatre, en realitat, que es disposen en tres grups). Al batent esquerre, allí on s’introdueix la barra per tancar, hi ha dues anelles juntes, les quals són decorades, cadascuna d’elles, amb tres bandes incises que contenen a l’interior unes rodonetes gravades. A l’altre costat les dues anelles que aguanten el forrellat estan igualment decorades i separades l’una de l’altra; una al costat del “cap de serp” i l’altra a l’alçada de la maneta del forrellat. Complementen la porta un picaporta llis i senzill en forma d’anella, i un pany quadrat amb les puntes estirades i acabades en forma romboïdal.
Aquesta senzilla decoració mostra una vegada més la intenció de l’artífex romànic en aquesta disciplina. Una intenció i actuació que va més enllà del treball pràctic i utilitari. Les barres de ferro no només mantenen agafada la fusta, sinó que també serveixen per donar a l’entrada de l’església una bellesa que complementa la porta esculpida.

La manca d’estudis sobre els treballs del ferro ens obliga a ésser cautelosos a l’hora de datar qualsevol peça. Per autors com G. Kowalczyk (1927), la barra plana més o menys ampla és pròpia dels primers segles de l’època romànica. D’altra banda, la porta té un element que és la planxa llisa. Segons P.M. de Artiñano, la utilització de les planxes de ferro a les portes és típica de l’època de transició del romànic al gòtic: “…en los elementos más arcaicos, la plancha es únicamente una superficie lisa, plana o curvilínea…”.

Ens trobem, doncs, amb un exemplar que respon a un formulisme desigual, si hom segueix els criteris esmentats. De tota manera, si bé és cert que aquest tipus d’obra és freqüent en època romànica, no podem oblidar tampoc que moltes portes ferrades han estat restaurades o se n’han copiat posteriorment llurs elements, seguint les mateixes fórmules utilitzades als segles del l’art romànic¹.

¹ Catalunya Romànica Vol. IV, per Núria Peiris i Pujolar

© Portal Gironí d'Història i Genealogia (www.portalgironi.cat)