|
 Fou comte de Barcelona i Girona (1097-1131), comte d'Osona (1097-1107 i 1111-1131), comte de Besalú (1111-1131), comte de Provença (1113-1131) i comte de Cerdanya (1118-1131). En llatí, Raimundus, Dei gratia Barchinonensis et Hispaniarum marchio, Bisuldunensium et Provincie comes.
L'assassinat del seu pare pocs dies després del seu naixement va causar una greu commoció, aprofitada a l'exterior pel vescomte de Besiers, Bernat Ató, per posessionar-se de Carcassona i Rasès, mentre que a l'interior es produïen divisions. El 1083 es formà el partit antifratricida encapçalat per Ramon Folc I de Cardona i Bernat Guillem de Queralt, als quals s'uní el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, els quals encomanaren durant 10 anys la tutoria del petit fill del mort, Ramon Berenguer III, al comte Guillem I de Cerdanya, oncle del menut.
El 1086 però, aquest front antifratricida es trencà i un nou partit, encapçalat pels Montcada, Cabrera, Guerau Alemany II de Cervelló i Berenguer Sunifred de Lluçà acordà que Berenguer Ramon II el Fratricida, considerat instigador de l'assassinat, participés en la tutoria del menut onze anys,[2] prometent que no es casaria i que per tant l'herència recauria directament en el petit fill del Cap d'Estopes.
Amb la marxa del seu oncle a Terra Santa, vers el 1097, va començar a poder regnar en solitari.
Les seves relacions amb els sarraïns van ser molt hostils. Com que volia estendre el seu domini pel llevant peninsular, va atacar Tortosa el 1095 i Amposta el 1097 sense èxit.
El seu matrimoni amb Maria Rodrigo de Vivar li hauria pogut donar el domini de tota la zona llevantina, si els almoràvits no haguessin interferit en els seus propòsits. Aquests van ocupar València i, amb les seves ràtzies, van arribar a saquejar els castells d'Olèrdola i Gelida el 1107 i amenaçar Barcelona els anys 1114, quan foren rebutjats a Martorell i 1115. Però Ramon Berenguer III no es féu enrere per això i va impulsar el repoblament d'Olèrdola vers l'any 1118 i el Tarragonès, des de l'any 1118. Així mateix, va col·laborar amb Pedro Ansúrez i Guerau Ponç, vescomte d'Àger, en la conquesta de Balaguer, l'any 1105. Va estimular el repoblament de les Garrigues vers el 1119 i pressionà sobre Lleida, que també era cobejada per Alfons I d'Aragó i Pamplona.
Per millorar la defensa de les fronteres va introduir els ordes militars de l'Hospital (1109) i del Temple (1123 - 1126), al qual es va afiliar el 1130.
Va ser el primer sobirà català que prengué en consideració la idea de realitzar expedicions militars a la mediterrània i de conquerir les Illes Balears. Així doncs, el 1114 es va associar a la croada pisana que en pretenia la conquesta, tot i que l'amenaça dels almoràvits tant a les illes com a Catalunya, va fer desistir de mantenir la possessió de Mallorca i Eivissa, que ja havien estat preses per una flota d'embarcacions pisanes, provençals, llenguadocianes i catalanes sota la seva direcció. En tot cas aquest atac, finalment més piràtic que de conquesta, debilità profundament l'hegemonia marítima musulmana a la mediterrània, en favor de les repúbliques comercials norditalianes, fet que posà les bases de la futura expansió marítima catalana.
A fi d'enfortir les relacions entre els pobles cristians de la Mediterrània occidental i obtenir el suport del pontificat per a la seva política de lluita contra l'Islam, va fer un viatge per mar cap a la Provença i Itàlia el 1116, i signà tractats amb els genovesos i sicilians el 1127.
El primer objectiu que intentà fou recuperar Carcassona i Rasès, si bé s'hagué de conformar amb el reconeixement de vassallatge que li féu Bernat Ató el 1112. Molt més decisiu (després de la mort de Maria Rodrigo de Vivar, el 1105) fou el matrimoni amb Dolça de Provença el 1112. Aquest matrimoni permeté a Ramon Berenguer III incorporar al Casal de Barcelona el domini sobre Millau, Gavaldà, Carlat i la Provença.
Amb aquestes incorporacions el Casal de Barcelona irrompia amb força a Occitània, on van començar tot seguit les disputes amb els comtes de Tolosa per l'hegemonia. Els primers desacords foren resolts per un tractat de repartiment de la Provença el 1125.
La preeminència indiscutible de Ramon Berenguer III a Catalunya es féu ben perceptible el 1111, quan va recollir l'herència del seu gendre, el comte Bernat III de Besalú; el 1117 quan heretà del seu parent, el comte Bernat I de Cerdanya; i el 1128 quan va rebre l'encomanació del senyor de la vila i batllia de Peralada. Amb ell, el Comtat de Besalú s'integra definitivament al comtat de Barcelona. Convertit en el líder indiscutible dels catalans, va donar a la ciutat de Tarragona i la seva comarca al bisbe de Barcelona, sant Oleguer, per a qui va obtenir la dignitat arquebisbal i aconseguí així, finalment, la independència eclesiàstica de les diòcesis catalanes.
Segurament a ell, als jutges de la seva cort i als seus consellers, entre els quals hi havia el mateix bisbe Oleguer, es deu la definitiva compilació dels Usatges, on el comte de Barcelona és present com un líder supracomtal.
Enric de Pisa (Henricus Pisanus), que va narrar l'expedició a Mallorca en el poema Liber Maiolichinus, va veure i descriure Ramon Berenguer III com el monarca d'un poble, que anomena català (Catalanensis i Catalanicus), procedent d'una pàtria que denomina Catalunya (Catalania), mots que apareixen documentats per primera vegada.
Informació extreta de Viquipèdia
|